monosexisme i monogàmia (intervenció en la taula rodona de les primeres jornades d’amors plurals)

Intervenció a les primeres jornades d’amors plurals:  http://amorsplurals.cat/

 

Bona tarda a totes. Em dic Natàlia, sóc kuirfeminista i sóc activista bisexual. Sóc membre del col·lectiu Enrenou, on fem activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Abans de començar la meva intervenció m’agradaria explicar què vol dir ‘plurisexual’ i perquè faig servir aquest terme. Plurisexual és un terme paraigües que estem fent servir moltes activistes per a referir-nos a totes aquelles identitats o orientacions on hi ha una atracció afectiva i/o sexual cap a més d’un gènere. La plurisexualitat més coneguda és la bisexualitat, però n’hi ha d’altres com són la polisexualitat, la pansexualitat, etc (no entraré a definir-les totes o a explicar les seves diferències, però si en el debat o després algú en té curiositat jo i altres persones d’Enrenou que són a aquí podem explicar-ho). Sé que per a mi i per a moltes seria molt més fàcil que utilitzés la paraula bisexual perquè és la que la majoria coneix, però si faig això invisibilitzo a una bona i gran part de la meva comunitat, i intentant ser sensible a no fer-ho procuraré utilitzar plurisexual. Tot i així jo m’identifico majoritàriament com a bisexual (a vegades com a polisexual) i per tant quan em refereixi a mi segurament utilitzaré bisexual.

Un altre terme contraposat és el de ‘monosexual’. Monosexuals són les orientacions on hi ha una atracció cap a només un gènere. Monosexualitats són, per exemple, l’heterosexualitat i l’homosexualitat. I, finalment, també faré servir el terme ‘monosexisme’ per a referir-me al sistema o estructura de poder a través de la qual es reprodueix la bifòbia i les discriminacions i opressions a totes aquelles persones plurisexuals o no monosexuals.

Vull fer èmfasi a més que quan parlo de gèneres no només m’estic referint als gèneres binaris, home i dona, sinó també a tots aquells gèneres que no cauen dintre dels binaris. A més, també s’ha de tenir en compte que hi ha persones que no s’identifiquen amb cap gènere, com són les persones agèneres.

He estat pensant una mica com fer aquesta intervenció i què portar en aquesta taula, i la veritat és que hi ha tantes coses que considero importants o que desperten en mi molta inquietud que em va costar decidir per on començar, ja que per a mi la plurisexualitat i la no monogàmia tenen moltes coses en comú. Al final vaig trobar que hi havia dos temes que trobava molt importants i molt interessants i em vaig quedar només amb un d’ells per qüestions de temps i perquè pogués desenvolupar-lo mínimament. El tema que vaig finalment descartar és el de la intersecció, de com vivim les persones plurisexuals la no monogàmia o com vivim les persones no monògames la plurisexualitat. Tot i que és un tema molt important el vaig descartar, però segur que dóna per a noves intervencions o per escriure’n articles. Finalment el tema que vaig decidir tractar és com es relaciona el monosexisme amb la monogàmia, o sigui com les discriminacions i opressions que rebem les persones plurisexuals estan relacionades amb el sistema de monogàmia imposada. El que aniré fent és anar desglossant el monosexisme i a la vegada l’aniré comparant amb la monogàmia.

La plurisexualitat és normalment discriminada de dues formes: a través de la invisibilitat i dels estereotips. La invisibilitat és l’esborrat constant de la nostra existència i de les nostres vivències, emocions i experiències. Així com l’heterosexualitat és l’orientació considerada bona i per defecte, ‘normal’ i sana, i l’homosexualitat és l’orientació considerada una malaltia, discriminable i menyspreable, la bisexualitat o altres plurisexualitats per altra banda és considerada inexistent. Les persones plurisexuals no existim i no estem representades en el vocabulari i la forma d’expressar-nos diàries. Posaré l’exemple així simple que gairebé sempre poso, de quan ens referim a les relacions. Quan parlem de relacions, parlem de relacions heterosexuals o homosexuals segons els gèneres de les persones que formen part de la relació; el sexe també l’anomenem hetero o lèsbic o gai, obviant l’orientació de les persones que hi participen. Si per exemple jo vaig pel carrer de la mà d’una noia diran que la meva relació és lèsbica i automàticament se’m llegirà com a lesbiana, invisibilitzant la possibilitat de que jo sigui bisexual, que és realment com m’identifico. És més, si jo tinc altres relacions amb persones d’altres gèneres en aquell moment no es tindrà en compte, ja que la lectura sempre és monògama.

A més també és bastant comú que quan una persona plurisexual canvia d’una relació amb una persona d’un gènere a una relació amb una persona d’un altre gènere s’acostumi a dir que ha canviat la seva orientació (oh, abans era hetero i ara està amb una noia i és lesbiana!), suposant evidentment que deixo de sentir-me atreta per altres persones o que podria si vulgués tenir altres relacions. Per tant, les nostres relacions es llegeixen a través d’una mirada monosexual (o sigui, heterosexual o homosexual) i a la vegada també monògama. Dues visions que s’alimenten entre sí. Aquí, potser, ja es comença a veure una mica la relació que té el amb la monogàmia, no creieu? Però bé, no tot s’arregla tan fàcilment com trencant amb la monogàmia, perquè si jo ara decidís anar pel carrer de la mà de dues persones de gèneres diferents (així, per veure si s’enteren) segurament no diran ‘oh, mira quina bisexual més cuki’, no. Aleshores el més probable és que em diguin que estic confosa o que encara no he sabut escollir un dels dos gèneres… O entre una de les dues persones? O sigui, que tant les persones plurisexuals com les no monògames bàsicament estem confoses o no sabem escollir. Bàsicament algun dia quan creixem totes haurem d’escollir un sòl gènere i deixar de ser plurisexuals i haurem d’escollir una persona i deixar de ser no monògames i quedar-nos allà per a tota la vida, no sigui que ens descontrolem. Sembla com si les plurisexualitats i la no monogàmia es consideressin estats d’immaduresa relacional.

Això de la confusió i la immaduresa ens connecta amb els estereotips que envolten a la bisexualitat. Com he comentat, a part de la invisibilitat, una altra forma amb la que es discrimina a persones plurisexuals és a través dels estereotips. A les persones bisexuals comunament, quan no se’ns esborra del mapa, se’ns associa amb un conjunt d’estereotips, que són connotacions socialment considerades com negatives: com he comentat, la confusió, però també hi ha d’altres com la inestabilitat, el no saber escollir, no saber el que es vol, la promiscuïtat… però aquests estereotips són una trampa, perquè són connotacions considerades negatives només degut a viure en una societat capitalista i patriarcal. Normalment el problema que ens trobem és que degut a la pressió social i a l’estigma relacionat amb tots aquests estereotips, ja que està mal vist estar confosa, ser inestable o ser promiscua, moltes persones bisexuals es senten amb la necessitat de negar-los dient que les persones plurisexuals no som així, anomentant-los ‘mites’, i dient que les persones bisexuals no som promiscues, no som inestables, no estem confoses, que sabem el que volem, i que evidentment som monògames… discriminant així una part de la nostra comunitat, i exercint violència cap a persones que reprodueixen aquests estereotips i que ja estan prou discriminades pel fet de ser així, invisibilitzant-les dintre de la nostra pròpia comunitat.

Però si ho mirem amb atenció, ja no només l’estereotip de la promiscuïtat, que és bastant obvi d’entendre que té una base patriarcal i sexòfoba en fer-nos creure que en la promiscuïtat hi ha alguna cosa de dolenta, sinó que a més, estar confosa o no saber què vols o no saber escollir, quan vius en una societat que t’obliga a escollir entre dues opcions entre les que no tens perquè escollir és fins i tot un acte revolucionari. Què vol dir ‘saber escollir’? Escollir entre ser hetero o homo? Escollir entre dues relacions que t’agraden? Escollir entre què? Estabilitat? Què vol dir ‘ser estable’? Reproduir el tipus d’estabilitat concreta per a la producció en una societat capitalista, per a la reproducció, per aïllar-me en una unitat familiar? Una estabilitat que m’obliga a ser la mateixa persona des del dia que neixo fins el que mori? A més acceptant ser el que m’han dit que haig de ser el dia que vaig néixer? Vist així, prefereixo estar confosa, ser inestable i no saber el què vull. I si a més l’única opció que em dóna aquest sistema és aïllar-me en una unitat familiar, lluny de les xarxes i les comunitats, prefereixo ser considerada promiscua. Amb tot això no vull dir que les persones plurisexuals siguem innerentment promiscues (de fet dintre de la comunitat plurisexual hi ha persones asexuals o hiposexuals), o inestables o confoses, sinó que l’activisme bisexual que invisibilitza totes aquestes possibilitats en el fons està obligant a una part de la comunitat a adequar-se a unes normes que reprodueixen un munt de discriminacions i opressions i inclús reprodueix bifòbia (ja que marca una línia entre quines són les bones bisexuals, aquelles que són monògames i que decideixen seguir el camí ‘marcat’ per la norma, i quines les males bisexuals), i evidentment monogàmia obligatòria.

No us recorden, a més, tots aquests estereotips als estereotips amb els que s’associa a les persones poliamoroses, o no monògames en general? Jo hi veig realment una relació bastant directa. Promiscues, no saben escollir entre les relacions que tenen, no saben el que volen, estan confoses i per això van ‘provant’… A les persones plurisexuals i a les no monògames se’ns associa amb l’’excés’ i el vici. Dintre del sistema monògam en el que vivim no tenir cap relació és considerat un desastre (hauria de sentir-me trista tot el dia i plorant), tenir-ne una és la perfecció (l’ideal romàntic de la mitja taronja), i tenir-ne més…. para, tenir-ne més és passar-se, on vas? Amb el gènere és el mateix, que no t’atraigui cap gènere és un desastre (mireu les persones asexuals que són considerades persones malaltes o que tenen algun error), que t’atragui un és la perfecció (l’ideal de la mitja taronja però amb els gèneres), i que t’agradi més d’un… stop, no et passis.

Tot això que acabo de comentar és una part de com s’expressa la bifòbia, o sigui les discriminacions i violències simbòliques a les que ens afrontem les persones bisexuals i plurisexuals, i com he explicat també sembla que tingui una relació íntima amb la monogàmia. Aquest sistema d’opressió i discriminació l’anomenem monosexisme. I podríem analitzar quines són les raons per les quals en aquest sistema existeix el monosexisme. Quines són les raons per les quals el monosexisme existeix com a sistema que discrimina i oprimeix a les persones plurisexuals? El monosexisme existeix per a reforçar altres estructures com el sexisme, la transfòbia, l’homofòbia i la monogàmia. Per exemple, reforça el sexisme i la transfòbia i la diferenciació jeràrquica entre els gèneres (tant els imposats com aquells escollits o sentits) ja que la nostra suposada no preferència en el gènere de les persones per les quals ens sentim atretes qüestiona aquestes diferenciacions, imposicions i jerarquies. Per exemple, reforça l’homofòbia, ja que la nostra existència qüestiona aquesta divisió tan clara entre el que és definit com a ‘correcte’, que és l’heterosexualitat, i el que és incorrecte, que és l’homosexualitat, i nosaltres som considerades una cosa que contamina aquesta frontera i barrera (i per tant la posa en qüestió). I, per últim, i aquesta és la que més ve a cuento ara mateix, reforça la monogàmia obligatòria, ja que la nostra suposada promiscuitat, confusió i inestabilitat i la nostra pròpia existència que qüestiona el que és definit com a excés i no excés fa tremolar el sistema monògam imposat. Per tant, reproduir monosexisme és indirectament reproduir sexisme, transfòbia, homofòbia i monogàmia obligatòria.

Hi ha una altra cosa curiosa amb la monosexualitat i la monogàmia. Normalment les monosexualitats són percebudes d’una forma bastant monolítica; per exemple es percep que una persona heterosexual ha de sentir atracció afectiva, romàntica y sexual cap a l’’altre’ gènere, i l’homosexualitat cap al mateix. O sigui, s’ha de sentir totes les atraccions (sexual, afectiva y romàntica) cap a un sol gènere. Dintre de les plurisexualitats una cosa que passa molt és la pluralitat i multiplicitat en la diversitat en l’atracció afectiva i la sexual, fins arribar al punt de poder diferenciar-la. Per exemple, la possibilitat de que jo em senti atreta sexualment cap a dos gèneres i afectivament només cap a un. També contemplant la possibilitat de que potser no em senti atreta sexualment cap a ningun (ser asexual) però afectivament o romànticament cap a tots, o al revés, sentir-me atreta sexualment cap a tots i ser una persona arromàntica. Per altra banda, passa una cosa molt semblant amb la monogàmia i la no monogàmia. Normalment la monogàmia és un paradigma en les relacions on es creu que tens una parella, que és una persona per la que has de sentir una atracció sexual, afectiva i romàntica. Si una d’aquestes falla, aleshores tota la relació falla. I la relació que hi has de tenir ha de ser compartint tots aquests factors. La no monogàmia, contemplada com una cosa múltiple, pot contemplar una diversitat i multiplicitat de relacions, des de la més afectiva i romàntica sense sexe, a la més sexual sense tenir un vincle afectiu important, passant per relacions platòniques amb totes les combinacions possibles, etc. Pot passar que una persona no monògama tingui vàries relacions i cap d’elles sexual, o al revés. Això em recorda molt a la plurisexualitat i a la seva innerent multiplicitat.

Només volia per acabar poder concloure que vist aquesta relació que tenen tan el monosexisme com la monogàmia, per a mi, les comunitats plurisexuals i les no monògames tenen una íntima connexió. Com hem vist tenim moltes coses en comú, ja no només perquè compartim persones (és, obvi, sinó no estaria jo aquí), sinó també perquè a més tenim un rerefons comú interessant i important, que és el que he exposat. Per això crec que les nostres comunitats haurien de ser sensibles les unes amb els altres i poder teixir xarxa i aliances, i així, a més, poder d’una vegada trencar l’estigma que arrosseguem dintre de l’activisme bisexual més mainstream i normatiu que ens fa sempre sortir al carrer per dir ‘hola, sóc bisexual, sóc monògama i sóc normal’. Per això estic molt contenta d’estar aquí avui amb totes vosaltres, de tenir l’oportunitat de teixir aquesta aliança i per això també us estic molt agraïda d’haver-me convidat. Gràcies per haver-me pogut donar l’oportunitat de compartir tot això i a més, poder dir alt i clar ‘hola, sóc bisexual, no sóc monògama i no sóc normal’.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s