de-construïm juntes les tanques

Seguim  amb l’avançament del plurifanzine que estem preparant. De manera bisetmanal publicarem petits fragments d’algunes de les peces que apareixeran publicació. Avui aquest text de wuwei: de-construïm juntes les tanques.

 

murs, fronteres, límits que no puc escollir. un reconeixement que no surt de mi. hi és. no es poden negar les barreres que posen altres. s’ha de reconèixer i visibilitzar l’estructura que les sustenta. ‘salta tanques’, em diuen. i jo no faig més que preguntar-me per què merdes posen tanques enmig de llocs com el meu cos, el meu cor, les meves pors, les meves idees, ideologies, o les meves paraules. em divideixen, en dos.

no sóc dues, però tampoc sóc ‘una’. sóc múltiple. sóc confusió. sóc difracció. i sempre em torno a ajuntar: filla híbrida de molts mons (dos de visibles, molts altres sense nom). mescla, barreja del sud i del nord: nord-est, sud-oest, o més aviat entremig, allà on cap línia existeix. pols inventats per mercaders, burgesos, nobles i estructures colonials, que pretenen conquerir la meva veu per treure-me-la, per dominar-la, per esborrar-la, per partir-la en dos.

imperialisme de símbols que fluctuen. no puc estar, no puc esdevenir, no puc canviar, no puc dubtar, no puc ser el que no haig de ser, no puc embrutar(-me). no puc somniar. per aquest motiu decideixo no dormir, i escapar-me durant la nit per de-construir totes juntes les tanques que ens han obligat a creure que nosaltres mateixes hem escollit.

La Radicalidad fuera del binomio

Seguim  amb l’avançament del plurifanzine que estem preparant. De manera bisetmanal publicarem petits fragments d’algunes de les peces que apareixeran publicació. Avui aquest text de Lycan: La Radicalidad fuera del binomio.

 

Identidades y estructuras se construyen mutuamente, y con ellas los discursos y el contraargumentario. Todo nace de lo mismo. Afianzan un juego de encaje en el que ni 1 ni 0 pueden existir sin el otro. Porque no hay “nada” si no hay un “todo”, aunque estos sean meramente icónicos. Tampoco hay hombres sin mujeres. O homos sin heteros. O bien sin un mal.

 

El mundo de los binarios no es olvidadizo. Olvida a conciencia. Para mantener esta estabilidad y coherencia que da sentido, no solo al binario, sino al conjunto del sistema. Si algo es lógico, parece aceptable. Si nos perjudica, hay que hacerle frente. Pero si algo se escapa de la lógica de nuestro discurso, hay que acabar con ello, pues no hemos aprendido a contraargumentar fuera de esta coherencia. Nuestro discurso es válido porque es coherente con el sistema y la estructura, no porque sea revisable. Por eso es reconocido.

 

Hablo del borrado constante, de la negación y la ridiculización. Del miedo a “estar” más allá de lo establecido. De ser novedad, leyenda, fluidez o efímero. De ser aquello que contradiga al binomio y que pone en peligro su estabilidad.

 

La radicalidad no puede estar en un polo. Las polaridades se dan sentido mutuamente a través de la relación por la que han sido construidas. Radicalidad es cuestionar el dolor punzante que sentimos cuando se nos “recuerda”. Y el recuerdo es percatarse del borrado, de aquello que obviamos (“necesáriamente”, dicen) en nuestro posicionamiento, discurso y lógica.

 

Los no-sujetos, somos chaosecuencias políticas, y somos radicales. Nos llamarán invenciones, asociales, vestigios, seres que vagamos en el aislamiento por no querer formar parte de unas estructuras que nos limitan. Su estrategia será arrastrarnos a un tablero de uno contra uno  para tomar partido. Su violencia, un simbolismo excluyente lleno de espacios vacíos que resaltan el contraste, paradigma de su existencia.

 

Y nos reafirmaremos en ese espacio. El fondo negro entre las estrellas de la era en que quemamos el firmamento, dejando solo las más brillantes. La ambigüedad, la indefinición, la confusión, el poder ser sensible a las relaciones, historias y trayectorias; frente al inmovilismo de los cuerpos celestes.

 

Poema de temática plurisexual: Polífonía

Des d’avui comencem a compartir al nostre blog un avançament del plurifanzine que estem preparant. De manera bisetmanal publicarem petits fragments d’algunes de les peces que apareixeran publicació. El primer text que compartim és aquest poema de Kai Guerrero de temàtica plurisexual.

Desde hoy empezamos a compartir en nuestro blog un adelanto del plurifanzine que estamos preparando. De manera bisemanal publicaremos pequeños fragmentos de algunas de las piezas que aparecerán publicación. El primer texto que compartimos es este poema de Kai Guerrero de temática plurisexual.

Polifonía

Oigo ecos
de gritos que cantan:
hoy estamos todas.
Pero en ese todas 
no estoy yo.
Que mis redes no son lucha
– murmuran –
que mi voz es un silbido que solo se oye en otoño
que mi dolor no sangra

que mi nombre queda en el olvido

como si yo estuviera partida en dos
y amenazara sus frentes.
traidora, espíritu de débil convicción.

como si no estuviéramos bajo el mismo yugo

Escuchad:
estoy entera
estoy toda yo
y es en un infinito caos,
solamente donde se me entiende.
Sí estoy partida
partida en caminos posibles e incalculables
que tomo o destruyo o quemo o ignoro o creo.
estoy entera, estoy toda
rompo con dualismos y polos opuestos
rompo rompo rompo con discursos antiguos, convenientes (¿pero para quién?)
no me impongas
tú,
que de un codazo me apartas
tú,
que dices que mi sufrimiento es lo que lleva el viento en su seno
más allá de tus fronteras
que no te afecta, que no lo ves, que apenas lo sientes algunas mañanas.
no me impongas silencio y olvido
sobre todo tú
que te arrancas cada día la mordaza a gritos.
¿somos todas, dicen?
todas a no ser que [,,,]
todas pero […]
todas si […]

todas menos –

menos nosotras
porque nosotras amenazamos la estabilidad, también la vuestra.Somos cambio incontrolable,
nosotras volátiles,
somos desorientación,
nosotras tambaleo,
somos indecisión,
somos mil opciones y no escoger ninguna, escogerlas todas
y salirse de la carretera también.
somos ella él elle
somos todes.
y no cabemos en vuestras tallas, en vuestros pronombres, no cabemos en vuestra mirada unidireccional.
y es que parece que no queréis mirarnos a los ojos
quizás porque nosotres miramos en todas las direcciones.
y me llega un murmullo
que dice somos les que no se deciden, les que fluyen y no siempre permanecen, les que están y no son: también oprimides, silenciades.
somos confusión y voces que se contradicen, a veces vacíes de palabras monolíticas a veces llenas de duda.
Pero recordad nuestro nombre, porque hoy también cantamos.

Acte conjunt amb la Crida LGBTI i Manifest d’Enrenou

WhatsApp Image 2016-09-20 at 16.54.57.jpeg

 

Avui som a 23 de setembre, dia internacional de la bisexualitat. Dia per BI­sibilitzar­nos i visibilitzar les estructures que ens oprimeixen i ens atrevessen.

Però, qui som nosaltres?

Ens identifiquem de manera col∙lectiva com a plurisexuals, és a dir, persones que podem sentir atracció sexual i/o afectiva per més d’un gènere, no necessàriament al mateix temps, ni de la mateixa manera, ni amb la mateixa intensitat. Nosaltres som aquelles que quedem fora de l’imaginari binarista d’una sexualitat que només pot ser hetero o homosexual; Som les que utilitzem altres etiquetes poc conegudes i invisibilitzades fins i tot dins del propi col∙lectiu LGBTI+; Som pansexuals, polisexuals, fluides; Som també les que no volem etiquetar­-nos, les que dubtem, les que estem confoses.

Nosaltres, que ens vam perdre l’entrega de carnets de subjectes polítics, ens BI­sibilitzem. Ens visibilitzem fent perceptible la manera com se’ns discrimina, fent­-nos formar part d’un rebuig social justificat com a necessari per a la construcció d’altres identitats. Som allò del què no es parla, en molts moments invisibles i prescindibles. Desentendre’s de nosaltres i prescindir­-ne en les lluites, no només reforça la idea d’identitats i orientacions estàtiques, sinó que afiança la por a tot allò que desdibuixa o qüestiona les estructures, com ara el monosexisme.

 

I què és el monosexisme?

És l’estructura social que ens oprimeix a les persones plurisexuals, és el sistema que només reconeix i dóna com a existent el fet de ser hetero o homosexual, tot mantenint una jerarquia entre aquestes dues (en la qual l’heterosexualitat esdevé clarament privilegiada envers l’homosexualitat). A través del monosexisme es reprodueix la bifòbia i les discriminacions i opressions a totes aquelles persones plurisexuals.

En els imaginaris globals nosaltres no existim, ens han esborrat i silenciat, no som una opció quan es parla d’orientacions. Massa sovint se’ns associa a una etiqueta a la que no pertanyem, i al presentar­nos com a plurisexuals es qüestiona la nostra identitat i les nostres opressions. I no n’hi ha prou en una vegada, constantment hem d’estar sortint de l’armari, fins i tot amb les nostres relacions sexo­afectives. Moltes vegades se’ns exclou de les lluites al veure’ns com a traïdores. Quan es parla de nosaltres sens associa amb termes socialment negatius: som llegides com persones promíscues, infeccioses, indecises, immadures…

Però el problema no és que siguem promíscues, indecises, immadures o traïdores sinó el motiu pel qual se’ns atribueixen aquestes característiques i el fet que es faci de forma pejorativa. Tot el que fluctua, canvia i no se sotmet a la norma, és difícil de controlar dins una estructura arcaica. És per això se’ns ataca amb prejudicis socialment negatius, però només reflexa la inconveniència que suposem per al sistema, ja que la nostra mera existència posa en qüestió els valors d’aquest.

El fet de no encaixar, la pressió constant per definir­nos d’una manera que no ens sentim i, en definitiva, tota la violència simbòlica que rebem ens afecta, sobretot a la salut mental. Moltes de nosaltres lluitem contra l’ansietat, la depressió, el trastorn límit de la personalitat, intents de suïcidi, etc. Per això que les que estem avui aquí no oblidem a aquelles que no poden sortir al carrer, a les que estan ingressades, a les que viuen més aïllades lluny de les ciutats; les que no poden o no volen visibilitzar­se; les que ja no estan entre nosaltres.

 

El monosexisme no actua sol

El monosexisme s’alimenta del patriarcat i del capitalisme. És per això que no concebem una lluita contra el monosexisme sense ser feministes i anticapitalistes. A les dones bisexuals la societat patriarcal ens hipersexualitza, cosifica i infantilitza; la nostra sexualitat es considera una joguina per al plaer i l’imaginari masculí. Això vol dir que només el fet d’expressar la nostra identitat en veu alta (sigui en espai d’oci, a la feina, o en la intimitat) esdevé un factor de risc a l’hora de rebre tot tipus de agressions sexuals. Massa sovint s’ignora el nostre consentiment i se’ns nega el fet de gaudir de la sexualitat des del nostre propi plaer.

Les persones plurisexuals representem un perill dins d’una societat capitalista que ens obliga constantment a haver d’escollir entre opcions entre les que no tenim per què escollir, que ens obliga a no poder canviar ni dubtar. Per això ens reapropiem dels estereotips, perquè no entenem una plurisexualitat sense pluralitat i diversitat de vivències referents a les nostres orientacions i desorientacions. Reivindiquem també el dret a fer­nos nostres les etiquetes i poder reinterpretar­les, fent­les més obertes, reformables i pensades, perquè no, com a quelcom no estable. No ens deixem normalitzar: no som ni volem ser “normals”!

Promíscues, traïdores, confoses i infeccioses; No ens agenollem davant les vostres normes!

Enrenou a la manifestació per l’alliberament LGBTIQA+

IMG-20160704-WA0005.jpg
La nostra pancarta per la manifestació: LA NOSTRA FASE, LA NOSTRA INDECISIÓ

Aquest passat 2 de juliol Enrenou vam estar presents a la manifestació organitzada per la Comissió unitària 28J. El tema d’aquest any eren les plurisexualitats sota el lema: Les plurisexualitats trenquen binarismes. Entre pera i poma, escullo macedònia.

WhatsApp-Image-20160704 (1)
Pancarta principal i darrera nosaltres fent Enrenou

 

WhatsApp-Image-20160704
Enrenou durant la manifestació

Enrenou vam participar amb la nostra pròpia pancarta: La nostra fase, la nostra indecisió. També es van cantar lemes com:

“Promiscues, traïdores, confoses i infeccioses, no ens agenollem davant les vostres normes.”

“L’estabilitat també és transitòria, no bloquegeu la nostra trajectòria.”

“Métete la brújula por donde te quepa, desorientadas esta es nuestra meta.”

Finalment amb Joves Trans vam llegir el manifest a Plaça Sant Jaume.

Més tard vam fer barra a la festa de plaça Universitat fins entrada la matinada

IMG-20160702-WA0002.jpg
Desde les 9 del matí començant a organitzar

 

WhatsApp-Image-20160703
Fins les 4 de la matinada va acabar el dia per nosaltres.

Taller a les #IJornadasDesorientadas

j´ñj.jpg

Del 15 al 17 d’abril a Madrid es van celebrar les primeres Jornadas Desorientadas que organitzava Colectiva Desorientada. Varies companyes d’Enrenou vam assistir amb molta il·lusió i volem agrair l’organització d’aquestes jornades a la Colectiva ja que va permetre obrir un espai de debat sobre el monosexisme. No només vam assistir a les jornades com a assistents, sinó que ens vam encarregar de dinamitzar un taller que vam titular: Des-haciendo objetos.
Vam seleccionar 4 objectes: Una brúixola, un globus terraqüi antic, unes ulleres i una ampolla per relacionar-los amb les plurisexualitats i el monosexisme. L’objectiu era que a través de la nostra guia i preguntes concretes els participants s’acostessin críticament a aquests objectes. I es que els objectes no venen sols sinó amb tot un discurs que els hi donen sentit: estan contextualitzats per les mateixes estructures normalitzadores que ens oprimeixen a les persones. És aquí on entre en joc la deconstrucció dels objectes (que deriva en la pròpia). Així doncs, l’objectiu era fer una reflexió crítica sobre com percebem els cossos, els objectes, els efectes, les emocions, les plurisexualitats i els binarismes a través dels discursos hegemònics.
Per il·lustrar-ho a la pràctica posem alguns exemples.
Acostant-nos a la brúixola ens vam fer preguntes com: Per què la fem servir? Com entenem els punts cardinals socialment? Què passa amb tot allò que la brúixola no assenyala? Podem tirar la brúixola i buscar una altra manera d’orientar-nos, podem anar en direcció contraria al nord, podem assenyalar tot allò que la brúixola no marca, tots aquells punts cardinals considerats menors.
En canvi, amb el globus terraqüi antic vam parlar de colonització i de com s’aplica la visió des de el privilegi per crear un imaginari col·lectiu. Per què sempre posem Europa al mitg als mapes? Vem qüestionar els noms amb els quals coneixem altres països: Qui els hi ha posat? Això ho vam relacionar amb com s’entenen les orientacions sexuals i com se’ns llegeix a les persones plurisexuals des de el privilegi i on se’ns situa dins l’imaginari col·lectiu hegemònic.

Aquesta va ser l’estructura del taller:

1. Les dinamitzadores llancen Preguntes sobre un primer objecte per guiar un apropament conceptual dels participants.
2. Ens dividim en grups i cada grup escull un objecte per acostar-s’hi críticament.
3. El treball en grup es centra en pensar les característiques, usos i història dels objectes i entendre com el veiem i com els hem els sociabilitzat. La dinamitzadora guia una mica per no perdre de vista la perspectiva pluri.
4. Socialització de les impressions per part de les participants.

El taller va durar 1:30 h, encara que s’ hagués pogut allargar més perquè les participants es van mostrar interessades a debatre i repensar sobre les estructures de poder i els discursos que ens situen i situen també els objectes dins d’un sistema conceptual concret. Les participants ens van donar un bon feedback: van trobar la proposta original i creativa, per tant esperem poder repetir el taller en alguna ocasió!

Taula rodona sobre monosexisme i educació

El 21 d’abril de 2016 Enrenou vam assistir a una taula rodona al màster de professorat de filosofia de la UB. La intervenció va ser redactada colectivament per varies companyes d’Enrenou.

Bona tarda a totes, em dic Kai i sóc activista d’Enrenou. Som un grup de activistes plurisexuals que ens hem unit per crear un espai d’incidencia dins i fora de l’ambit LGBTI+. En primer lloc voliem agrair a la Sara que ens hagi convidat a debatir y compartir en aquest espai amb vosaltres, La nostra aportació sobre aquesta taula rodona serà sobre les orientacions plurisexuals i el monosexisme tal i com les entenem desde el nostre colectiu.

Abans de començar, és important aclarir que no som minories sexuals, sinó que ens minoritzen; I no és el mateix fer part una minoria que ser minoritzada. El terme minoritzar fa referència a un procés en el qual les persones d’un ‘anomenat’ grup minoritari ho ‘sembla’ no perquè en si mateix ho sigui sinó perquè a través de processos de ‘normalització’ fan que finalment siguin d’un nombre inferior o que com a mínin sembli que sigui així.

Amb això volem dir que hi ha processos, especialment durant l’educació, on a les persones se’ls imposa una manera de ser o estar i se’ls treu les possibilitats fent que aquestes possibilitats passin més desapercebudes, no existeixin o bé siguin tractades com a inferiors.

Ens agradaria començar definint una sèrie de conceptes base.

Plurisexualitat és el terme paraigües que utilitzem per referir-nos a totes aquelles orientacions que que impliquen sentir-se atretes afectiva i / o sexualment cap a més d’un gènere. Per tant, dins d’aquest paraigua s’inclourien les més conegudes com bisexual i pansexual, però també altres menys conegudes com poli i skoliosexual, entre moltes més.

A diferència d’una persona plurisexual, una persona monosexual seria aquella que sent atracció cap a un sol gènere.

No s’ha de confondre monosexual amb el terme monosexisme. El monosexisme és l’estructura de poder que ens discrimina a les persones plurisexuales. És a dir, se’ns dibuixa un món on les relacions es plantegen de forma binària: heterosexual o homosexual respectivament. Sent l’heterosexualitat la orientació més visibilitzada premiada i privilegiada i l’homosexualitat, la pejorativa i marginal. No obstant, tot i haver aquesta jerarquia, tant l’heterosexualitat com l’homosexualitat es donen com a existents. La situació és molt diferent per a les persones que no són monosexuales.

El monosexisme actua de diverses formes. La primera és la invisibilització o no existència. La nostra existència no té cabuda dins d’aquesta estructura, se’ns invisibilitza i se’ns neguen les experiències que s’allunyen de la dualitat hetero / homo. Un exemple molt clar per entendre això és que a mi se m’ha podrà llegir com hetero o com a lesbiana segons sigui llegit el gènere de la persona amb la que estigui en aquest moment (i el meu propi), però mai s’em identificaria d’una altra manera a no ser que ho expressi en veu alta. Aquesta experiència reafirma la idea del binarisme en tant que la mirada monosexista no reconeix l’existència de la plurisexualidad. Això acaba produint una eterna “sortida de l’armari”: constantment hem de definir-nos i justificar-nos per no ser invisibilitzades i qüestionades.

I a part d’això, el monosexisme també actua a través de la imposició de no poder canviar i fluir.

El monosexisme és una estructura social que pressuposa i privilegia el sentir-se atreta per un sol gènere, oprimint a les persones que no entrem dins d’aquest motlle. Aquesta estructura no actua de manera independent a altres estructures de poder, sinó que s’ intersecciona amb el sexisme, el cissexisme o l’homofòbia. Forma part i es retroalimenta del sistema cis / mono heteropatriarcal.

Els imaginaris sexuals estan enormement limitats i es concep la sexualitat com una cosa inamovible, estàtica i pràcticament determinista. La idea generalitzada que naixem amb una sexualitat concreta que mantenim durant tota la vida, no deixa espai per fluir, canviar, o viure “fases” d’una manera que no s’entengui com a simple desviament fins arribar a la nostra “veritable” sexualitat o que no se’ns estigmatitzi amb això tractant-nos de confoses, vicioses i traïdores. Per això des del nostre activisme defensem que no hi ha res dolent en estar confosa o no estar del tot segura respecte a la sexualitat i voler donar pas al dubte o a l’experimentació. No és no tenir les coses “clares” l’arrel del problema i el que ens afecta i oprimeix, sinó tota la violència simbòlica que rebem diàriament per relacionar-nos i expressar-nos d’aquesta manera.

Què entenem per violència simbòlica i en què es tradueix aquesta violència? Hi ha diferents tipus de violència. La que estem més acostumades a llegir o a tractar és la violència directa que s’expressa amb la violència física o verbal o la discriminació més directa. Però a part d’això també hi ha un altre tipus de violència, que és més invisible i més difícil de detectar, d’expressar i visibilitzar, que anomenem simbòlica. Aquesta violència s’expressa a través del llenguatge o través de tècniques com la desvalorització, la ridiculització, la hipersexualització, la humiliació que poden anul·lar i dur a les persones oprimides a patir estats d’ansietat, aïllament, depressió i perjudicar la salut mental en general.

Per transmetre la importància de la violència simbòlica fariem servir la metàfora de l’iceberg, també utilitzada per parlar de la violència de gènere. Així La violència física seria en aquesta analogia la part visible, la part del iceberg que tothom pot veure, però recordem que un gran percentatge d’aquesta massa de gel està sota l’aigua suportant tot el pes i la pressió. Aquesta part submergida és la violència simbòlica, que és suport d’altres tipus de violència i per si mateixa també és devastadora.

La violència simbòlica és la que té més incidència en les persones plurisexuales, i per tant també és la que es dóna més cap a nosaltres en contextos escolars. D’aquest tipus de violència s’alimenta el bullying, una temàtica, que en els últims anys ha ocupat titulars a Catalunya i l’Estat espanyol. Per tant, és rellevant tenir en compte com opera la violència simbòlica i les conseqüències que pot portar a les persones.

Davant de tot això, quin és el paper i lloc que hauria d’ocupar la figura de la professora? No hi ha una guia ni pautes a seguir predeterminades. No creiem en una educació on els docents parlin d’opressions des d’una posició de poder i des d’un privilegi no reconegut ni treballat. Quan parlem d’estructures de poder que ens travessen no podem basar-nos únicament en la teoria i tenir com a estratègia l’informar; hem de assimilar els continguts apresos a través de processos constants i continus d’anàlisi crític amb una mateixa.

El professorat ha d’estar alerta per no repetir dinàmiques de poder i, en cas de repetir-les, necessita poder identificar-les i corregir-les. Les alumnes necessiten de referents positius, però amb això no s’ha de caure en la idea de la professora com a protagonista d’aquestes lluites, el que clarament seria una apropiació. La tasca passa per construir espais segurs on les alumnes puguin empoderar-se en els seus propis termes i des de les seves vivències particulars.

Tenint en compte que el que per a una pot ser empoderador per a una altra no. És important no caure en infantilitzar les qüestions de gènere i sexualitat a les aules. En cap cas s’ha de “treure de l’armari” a algú sense el seu consentiment, sigui en una dinàmica, en una xerrada, taller, a classe o concertant hora amb els pares o la tutora. Creiem que el professorat necessita ser aliat i no tant motoritzar. És més important aprendre a escoltar i preguntar-se per les necessitats de l’alumnat que construir un discurs únicament de cara enfora.

Des Enrenou ens agradaria demanar una l’ampliació de perspectives en la creació de la programació de educació sexual com a assignatura o tallers en instituts, que si bé reconeixem la seva millora, encara es concentren en evitar el contagi de ITS des d’una perspectiva heteronormativa i la prevenció de l’embaràs. Per a la pràctica d’una sexualitat empoderadora és necessari poder parlar de la sexualitat (o la manca de desig sexual) i del seu potencial empoderador i ens interessa remarcar que la manca d’informació i la ignorància mai han creat subjectes empoderts ni ciutadanes crítiques. Fem una crida a la creació d’espais segurs on sigui possible la creació col·lectiva, crítica i autònoma, que entengui de forma àmplia la sexualitat i on es contempli tant la diversitat de les orientacions no monosexuales, com de les pràctiques sexo-afectives no coito -centrades, falo-cèntriques, heteronormatives i monosexistas.

Per no usurpar ni elaborar discurs des de llocs que no són el nostre, i tenint en compte que “allo personal és polític”. Parlem des de les experiències encarnades, i personals reconeixent que les etiquetes són significades i resignificades pels que les utilitzen. Així que no legitimem una sola manera de ser Plurisexual / bisexual / plansexual / polisexual .etc. Finalment m’agradaria acabar aquesta intervenció des d’aquest particular lloc d’enunciació, el que és personal també és polític perquè està embegut de les estructures de poder que hem esmentat anteriorment.

I és que com a persona bisexual no em vaig permetre pensar en mi mateixa com a tal fins molt després de l’institut. Per què? Els meus dubtes sobre la meva orientació sexual es van veure silenciades quan em vaig adonar que no era homosexual. Perquè clar, si no era homosexual era hetero. el identificar-me com bisexual resultava especialment complicat perquè no existia en el meu imaginari. I en el millor dels casos m’hagués situat en terra de ningú, que és com se’ns anuncia des del monosexisme. perquè, malauradament, en tots els meus anys d’escolarització mai es va esmentar la possibilitat que existisin les plurisexualitats. aquesta manca de referents, aquesta manca d’espai on existir i desenvolupar-nos sexualment a la pubertat ens pot marcar, i ens marca. és per això que és tan important ser conscients de com actua el monosexisme i, com docents, no reproduir-lo. Creem espais segurs on les alumnes puguin conèixer-se i reconèixer-se.

Moltes gràcies per la seva atenció.

MANIFEST PER L’ANY PLURISEXTIL D’ENRENOU

Enrenou volíem convertir aquest any en un any de reivindicació de les no monosexualitats, des de tota la seva diversitat. Un any per a mostrar les nostres opressions, el monosexisme, i també les nostres vivències i interseccions. A més, sabent que aquest any és un any de traspàs (també anomenat bisextil) hem volgut anomenar-lo ‘Any Plurisextil‘. I volem, precisament, començar aquesta espècie de campanya anual alternativa (o més aviat composta de campanyes múltiples o pluricampanyes) amb un manifest reivindicatiu que representa el discurs que anirem mostrant durant l’any, juntament amb el hashtag #AnyPlurisextil , on també us animarem a totes les que vulgueu a participar-hi.

MANIFEST PER L’ANY PLURISEXTIL D’ENRENOU

Des d’Enrenou volem reivindicar totes les plurisexualitats (no només la més visible i reconeguda) sense excloure tota la gent que surt de la normativitat. El nostre objectiu és acabar amb el model cis-heteronormatiu i monògam imposat per defecte. Lluitem contra el monosexisme, però no entenem cap lluita sense interseccionalitat. És per això que ens posicionem en contra del sexisme i  l’heterosexisme, el racisme i la xenofòbia, el binarisme, el cissexisme, l’al·losexisme, el capacitisme, el classisme i la gordofòbia entre d’altres sistemes de privilegis imposats. Per tant, pensem que haver de passar pel discurs més normatiu, no només reforça el monosexisme contra el qual lluitem, sinó que dóna suport a tota l’opressió estructural que pateixen les persones que surten de la norma establerta.

La bisexualitat està carregada d’estereotips: Es diu de nosaltres que som promíscues, que estem confoses o som indecises, que estem passant una fase i que som portadores de ITS. Si bé és cert que tots aquests atributs no són inherents a la bisexualitat, també és cert que les persones bisexuals podem ser i estar en l’estat que vulguem. Què passa doncs amb la gent que és bisexual i promiscua, que està confosa, que està indecisa, dins l’armari o que té alguna ITS quan neguem sistemàticament aquests estereotips? Si les invisibilitzem i excloem del nostre activisme només ens estem esforçant per encaixar en un model que tan sols ens accepta si som d’una manera concreta, reproduint valors que oprimeixen, discriminen i generen violència. On queden les altres identitats plurisexuals si deixem que la nostra lluita contra el monosexisme exclogui tot allò que no sigui “bisexualitat normativa”? Estarem invisibilitzant i discriminant, en lloc de lluitar juntes i per totes.

No té sentit negar els estereotips i establir una sola definició de bisexualitat en què totes hem d’encaixar per ser acceptades negant la possibilitat que les persones bisexuals o d’altres identitats plurisexuals complim tots els estereotips que se’ns otorguen. Perquè així reforçaríem tot un sistema que ens obliga a diari a haver d’encaixar, a haver de reproduir una estabilitat marcada per un sistema capitalista, a haver d’avergonyir-nos sobre la nostra sexualitat per viure en una societat sexòfoba i alosexista. Tenim tot el dret a ser el que volguem, però això resulta contraproduent pel sistema: el que no és estàtic no es pot controlar. Qüestionem tot el sistema capitalista a qui li convé que ens limitem a un sol model de relacionar-nos de forma jeràrquica i mercantilista. És aquest mateix sistema que ens vol fer escollir entre les dues identitats monosexuals. Si estem confoses i indecises no ens poden encaixonar, perquè depen de nosaltres definir-nos, i el què és escollit tampoc es pot controlar. Això no agrada a un sistema que es basa totalment en el control de l’individu: Som un perill i, no, no som normals. I és que sovint, l’activisme bisexual més normatiu  es basa en afirmacions que volen transmetre: “Sóc bisexual, existeixo, però sóc normal”, caient sempre en la suposada necessitat de visibilitzar-nos i,  a més, visibilitzar allò que és més acceptable socialment. Fent això, sovint s’obliden de moltes de nosaltres que potser som bisexuals i, no, no som normals. Perquè si normal és ser obligatoriament monògames i encaixar en el sistema monosexista no volem ser normals.

La lluita, a més a més, no ha d’implicar obligar-nos a ser visibles. La nostra lluita consisteix en destruir el monosexisme sense culpabilitzar aquelles persones que no volen o no poden fer-se visibles justament perquè pateixen del propi monosexisme i bifòbia contra la qual lluitem. No en tenim prou quedant-nos amb la visibilitat, el que volem és trencar amb el monosexisme, que és el veritable problema.

Som plurisexuals i algunes no som visibles. Som plurisexuals i algunes complim tots els estereotips que tradicionalment se’ns atribueixen. Els estereotips tenen una connotació negativa per alguna raó, no són arbitraris: qüestionen la idiosincràsia del sistema.

Som plurisexuals i som també rares.

Sóc bisexual i puc estar en una fase, confosa i indecisa.

Sóc bisexual i puc ser promiscua.

Sóc bisexual i puc sentir-me atreta per més de dos generes o només per gèneres no-binaris.

Sóc bisexual i puc ser perseguida per la meva sexualitat.

Puc ser pansexual, puc ser polisexual, puc ser skoliosexual.

Puc no definir-me amb cap etiqueta, però saber que no sóc monosexual.

Puc ser neurodivergent, puc ser de classe treballadora, puc ser trans, puc ser no-binaria, puc ser de l’espectre asexual; puc ser tot el que el capitalisme i la nostra societat rebutja.

Puc polititzar les meves identitats i les meves relacions i puc fer trontollar el sistema estàtic.

No, no som monosexuals i, no, no som normals!

Volem una lluita contra el monosexisme que ens inclogui a totes!


‘Incloure la lluita contra el monosexisme també és lluitar contra el patriarcat i el capitalisme. Teixim entre totes l’aliança de dones, lesbianes, plurisexuals i trans!’

12045407_410480429149070_9160320600994328798_o

‘Incloure la lluita contra el monosexisme també és lluitar contra el patriarcat i el capitalisme.  Teixim entre totes l’aliança de dones, lesbianes, plurisexuals i trans!’

Una de les estructures que actuen dins del patriarcat és el monosexisme i, per tant, la lluita contra el monosexisme és també la lluita contra el patriarcat. Negar que les plurisexualitats puguin ser identitats polítiques és reproduir opressions del patriarcat.

El patriarcat crea una jerarquia entre els dos gèneres binaris (home i dona). Socialment, segons la percepció binarista del sistema patriarcal, les persones plurisexuals diem que sentim atracció cap a homes i dones, tot i que en realitat preferim els homes: les dones bisexuals juguem amb altres dones pel plaer de l’home i per tant som heterosexuals; i els homes bisexuals en realitat són homes gais que no han sortit de l’armari. D’aquesta manera, a més de negar els gèneres no binaris, també neguen les plurisexualitats, ens volen fer encaixar dins del sistema sexista sobre el que se sustenta el capitalisme.

Dins de les plurisexualitats, la bisexualitat és la més visible, i a les persones que ens identifiquem així se’ns acusa de binaristes a causa del prefix “bi”. Però les etiquetes no deixen de ser paraules que es poden resignificar. Són eines, no ens defineixen, som nosaltres que les definim i ens reapropiem d’elles. Les paraules només tenen sentit en un context sociocultural i temporal concret i el seu significat pot anar canviant.

El patriarcat a través del sistema d’orientacions reconeix l’existència de dues opcions binàries (hetero i homo) i a través de l’heterosexisme dibuixa una jerarquia: separa el que consiera bo, l’heterosexualitat, del que considera dolent, l’homosexualitat. Les plurisexualitats qüestionem aquest judici de valor, la nostra existència difumina aquesta barrera.

 

El monosexisme i la monogàmia obligatòria es reforçen mútuament perquè es basen en escollir una sola persona i, per tant, un sol gènere. I és que el  sistema només contempla les identitats inamovibles i hegemòniques. El que no és inamovible és connotat negativament. A les persones pluris se’ns associa amb el vici, la promiscuitat i l’excés, de la mateixa forma que es fa amb les persones no monògames.  El sistema acostuma a llegir el que és diversitat, comunitat, xarxa i no aïllament com a un problema.  

Les persones plurisexuals també som llegides com a persones confoses, indecises, inestables… i representem un problema per al sistema. Vivim en una societat capitalista que ens obliga constantment a haver d’escollir entre opcions entre les que no tenim per què escollir, que ens obliga a reproduir un tipus molt concret d’estabilitat que està al servei de la producció i reproducció, que ens obliga a no dubtar, a no poder canviar i a estar encaixonades en posicions molt concretes de les quals no hauríem de poder sortir. El que és canviant és revolucionari, ja que altera el sistema que necessita una estabilitat per mantenir les seves jerarquies.  

A més a més, les dones plurisexuals ens enfrontem a una doble opressió: per ser pluris i per ser dones. La hipersexualització s’accentua cap a les dones plurisexuals, s’infantilitza les relacions que puguem tenir amb altres persones que no siguin homes cis perquè el patriarcat oprimeix i persegueix totes les relacions de les que no pugui beneficiar-se. Com més s’interecciona la plurisexualitat amb la no-monogàmia, amb més força encara ens ataca el patriarcat perquè ens escapem de les seves eines de control més ferotges. Per tant, lluitar contra aquests atacs és lluitar directament contra el sistema que sustenta el patriarcat.

Les plurisexualitats posen en qüestió el sistema de valors de la societat capitalista i patriarcal en la qual vivim, perquè trenca amb els binarismes i les jerarquies, per tant una lluita que negui la nostra identitat reforça el sistema.

És per tot això que creiem en la importància de la inclusió de la lluita contra el monosexisme en la lluita global contra el patriarcat i el capitalisme. Creiem en la importància de la lluita feminista des de les nostres identitats antimonosexistes. El feminisme també necessita del plurifeminisme, perquè sense ell, la lluita contra el patriarcat i el capitalisme coixeja.