Acte conjunt amb la Crida LGBTI i Manifest d’Enrenou

WhatsApp Image 2016-09-20 at 16.54.57.jpeg

 

Avui som a 23 de setembre, dia internacional de la bisexualitat. Dia per BI­sibilitzar­nos i visibilitzar les estructures que ens oprimeixen i ens atrevessen.

Però, qui som nosaltres?

Ens identifiquem de manera col∙lectiva com a plurisexuals, és a dir, persones que podem sentir atracció sexual i/o afectiva per més d’un gènere, no necessàriament al mateix temps, ni de la mateixa manera, ni amb la mateixa intensitat. Nosaltres som aquelles que quedem fora de l’imaginari binarista d’una sexualitat que només pot ser hetero o homosexual; Som les que utilitzem altres etiquetes poc conegudes i invisibilitzades fins i tot dins del propi col∙lectiu LGBTI+; Som pansexuals, polisexuals, fluides; Som també les que no volem etiquetar­-nos, les que dubtem, les que estem confoses.

Nosaltres, que ens vam perdre l’entrega de carnets de subjectes polítics, ens BI­sibilitzem. Ens visibilitzem fent perceptible la manera com se’ns discrimina, fent­-nos formar part d’un rebuig social justificat com a necessari per a la construcció d’altres identitats. Som allò del què no es parla, en molts moments invisibles i prescindibles. Desentendre’s de nosaltres i prescindir­-ne en les lluites, no només reforça la idea d’identitats i orientacions estàtiques, sinó que afiança la por a tot allò que desdibuixa o qüestiona les estructures, com ara el monosexisme.

 

I què és el monosexisme?

És l’estructura social que ens oprimeix a les persones plurisexuals, és el sistema que només reconeix i dóna com a existent el fet de ser hetero o homosexual, tot mantenint una jerarquia entre aquestes dues (en la qual l’heterosexualitat esdevé clarament privilegiada envers l’homosexualitat). A través del monosexisme es reprodueix la bifòbia i les discriminacions i opressions a totes aquelles persones plurisexuals.

En els imaginaris globals nosaltres no existim, ens han esborrat i silenciat, no som una opció quan es parla d’orientacions. Massa sovint se’ns associa a una etiqueta a la que no pertanyem, i al presentar­nos com a plurisexuals es qüestiona la nostra identitat i les nostres opressions. I no n’hi ha prou en una vegada, constantment hem d’estar sortint de l’armari, fins i tot amb les nostres relacions sexo­afectives. Moltes vegades se’ns exclou de les lluites al veure’ns com a traïdores. Quan es parla de nosaltres sens associa amb termes socialment negatius: som llegides com persones promíscues, infeccioses, indecises, immadures…

Però el problema no és que siguem promíscues, indecises, immadures o traïdores sinó el motiu pel qual se’ns atribueixen aquestes característiques i el fet que es faci de forma pejorativa. Tot el que fluctua, canvia i no se sotmet a la norma, és difícil de controlar dins una estructura arcaica. És per això se’ns ataca amb prejudicis socialment negatius, però només reflexa la inconveniència que suposem per al sistema, ja que la nostra mera existència posa en qüestió els valors d’aquest.

El fet de no encaixar, la pressió constant per definir­nos d’una manera que no ens sentim i, en definitiva, tota la violència simbòlica que rebem ens afecta, sobretot a la salut mental. Moltes de nosaltres lluitem contra l’ansietat, la depressió, el trastorn límit de la personalitat, intents de suïcidi, etc. Per això que les que estem avui aquí no oblidem a aquelles que no poden sortir al carrer, a les que estan ingressades, a les que viuen més aïllades lluny de les ciutats; les que no poden o no volen visibilitzar­se; les que ja no estan entre nosaltres.

 

El monosexisme no actua sol

El monosexisme s’alimenta del patriarcat i del capitalisme. És per això que no concebem una lluita contra el monosexisme sense ser feministes i anticapitalistes. A les dones bisexuals la societat patriarcal ens hipersexualitza, cosifica i infantilitza; la nostra sexualitat es considera una joguina per al plaer i l’imaginari masculí. Això vol dir que només el fet d’expressar la nostra identitat en veu alta (sigui en espai d’oci, a la feina, o en la intimitat) esdevé un factor de risc a l’hora de rebre tot tipus de agressions sexuals. Massa sovint s’ignora el nostre consentiment i se’ns nega el fet de gaudir de la sexualitat des del nostre propi plaer.

Les persones plurisexuals representem un perill dins d’una societat capitalista que ens obliga constantment a haver d’escollir entre opcions entre les que no tenim per què escollir, que ens obliga a no poder canviar ni dubtar. Per això ens reapropiem dels estereotips, perquè no entenem una plurisexualitat sense pluralitat i diversitat de vivències referents a les nostres orientacions i desorientacions. Reivindiquem també el dret a fer­nos nostres les etiquetes i poder reinterpretar­les, fent­les més obertes, reformables i pensades, perquè no, com a quelcom no estable. No ens deixem normalitzar: no som ni volem ser “normals”!

Promíscues, traïdores, confoses i infeccioses; No ens agenollem davant les vostres normes!

Enrenou a la manifestació per l’alliberament LGBTIQA+

IMG-20160704-WA0005.jpg
La nostra pancarta per la manifestació: LA NOSTRA FASE, LA NOSTRA INDECISIÓ

Aquest passat 2 de juliol Enrenou vam estar presents a la manifestació organitzada per la Comissió unitària 28J. El tema d’aquest any eren les plurisexualitats sota el lema: Les plurisexualitats trenquen binarismes. Entre pera i poma, escullo macedònia.

WhatsApp-Image-20160704 (1)
Pancarta principal i darrera nosaltres fent Enrenou

 

WhatsApp-Image-20160704
Enrenou durant la manifestació

Enrenou vam participar amb la nostra pròpia pancarta: La nostra fase, la nostra indecisió. També es van cantar lemes com:

“Promiscues, traïdores, confoses i infeccioses, no ens agenollem davant les vostres normes.”

“L’estabilitat també és transitòria, no bloquegeu la nostra trajectòria.”

“Métete la brújula por donde te quepa, desorientadas esta es nuestra meta.”

Finalment amb Joves Trans vam llegir el manifest a Plaça Sant Jaume.

Més tard vam fer barra a la festa de plaça Universitat fins entrada la matinada

IMG-20160702-WA0002.jpg
Desde les 9 del matí començant a organitzar

 

WhatsApp-Image-20160703
Fins les 4 de la matinada va acabar el dia per nosaltres.

Taller a les #IJornadasDesorientadas

j´ñj.jpg

Del 15 al 17 d’abril a Madrid es van celebrar les primeres Jornadas Desorientadas que organitzava Colectiva Desorientada. Varies companyes d’Enrenou vam assistir amb molta il·lusió i volem agrair l’organització d’aquestes jornades a la Colectiva ja que va permetre obrir un espai de debat sobre el monosexisme. No només vam assistir a les jornades com a assistents, sinó que ens vam encarregar de dinamitzar un taller que vam titular: Des-haciendo objetos.
Vam seleccionar 4 objectes: Una brúixola, un globus terraqüi antic, unes ulleres i una ampolla per relacionar-los amb les plurisexualitats i el monosexisme. L’objectiu era que a través de la nostra guia i preguntes concretes els participants s’acostessin críticament a aquests objectes. I es que els objectes no venen sols sinó amb tot un discurs que els hi donen sentit: estan contextualitzats per les mateixes estructures normalitzadores que ens oprimeixen a les persones. És aquí on entre en joc la deconstrucció dels objectes (que deriva en la pròpia). Així doncs, l’objectiu era fer una reflexió crítica sobre com percebem els cossos, els objectes, els efectes, les emocions, les plurisexualitats i els binarismes a través dels discursos hegemònics.
Per il·lustrar-ho a la pràctica posem alguns exemples.
Acostant-nos a la brúixola ens vam fer preguntes com: Per què la fem servir? Com entenem els punts cardinals socialment? Què passa amb tot allò que la brúixola no assenyala? Podem tirar la brúixola i buscar una altra manera d’orientar-nos, podem anar en direcció contraria al nord, podem assenyalar tot allò que la brúixola no marca, tots aquells punts cardinals considerats menors.
En canvi, amb el globus terraqüi antic vam parlar de colonització i de com s’aplica la visió des de el privilegi per crear un imaginari col·lectiu. Per què sempre posem Europa al mitg als mapes? Vem qüestionar els noms amb els quals coneixem altres països: Qui els hi ha posat? Això ho vam relacionar amb com s’entenen les orientacions sexuals i com se’ns llegeix a les persones plurisexuals des de el privilegi i on se’ns situa dins l’imaginari col·lectiu hegemònic.

Aquesta va ser l’estructura del taller:

1. Les dinamitzadores llancen Preguntes sobre un primer objecte per guiar un apropament conceptual dels participants.
2. Ens dividim en grups i cada grup escull un objecte per acostar-s’hi críticament.
3. El treball en grup es centra en pensar les característiques, usos i història dels objectes i entendre com el veiem i com els hem els sociabilitzat. La dinamitzadora guia una mica per no perdre de vista la perspectiva pluri.
4. Socialització de les impressions per part de les participants.

El taller va durar 1:30 h, encara que s’ hagués pogut allargar més perquè les participants es van mostrar interessades a debatre i repensar sobre les estructures de poder i els discursos que ens situen i situen també els objectes dins d’un sistema conceptual concret. Les participants ens van donar un bon feedback: van trobar la proposta original i creativa, per tant esperem poder repetir el taller en alguna ocasió!

Taula rodona sobre monosexisme i educació

El 21 d’abril de 2016 Enrenou vam assistir a una taula rodona al màster de professorat de filosofia de la UB. La intervenció va ser redactada colectivament per varies companyes d’Enrenou.

Bona tarda a totes, em dic Helena i sóc activista d’Enrenou. Som un grup de activistes plurisexuals que ens hem unit per crear un espai d’incidencia dins i fora de l’ambit LGBTI+. En primer lloc voliem agrair a la Sara que ens hagi convidat a debatir y compartir en aquest espai amb vosaltres, La nostra aportació sobre aquesta taula rodona serà sobre les orientacions plurisexuals i el monosexisme tal i com les entenem desde el nostre colectiu.

Abans de començar, és important aclarir que no som minories sexuals, sinó que ens minoritzen; I no és el mateix fer part una minoria que ser minoritzada. El terme minoritzar fa referència a un procés en el qual les persones d’un ‘anomenat’ grup minoritari ho ‘sembla’ no perquè en si mateix ho sigui sinó perquè a través de processos de ‘normalització’ fan que finalment siguin d’un nombre inferior o que com a mínin sembli que sigui així.

Amb això volem dir que hi ha processos, especialment durant l’educació, on a les persones se’ls imposa una manera de ser o estar i se’ls treu les possibilitats fent que aquestes possibilitats passin més desapercebudes, no existeixin o bé siguin tractades com a inferiors.

Ens agradaria començar definint una sèrie de conceptes base.

Plurisexualitat és el terme paraigües que utilitzem per referir-nos a totes aquelles orientacions que que impliquen sentir-se atretes afectiva i / o sexualment cap a més d’un gènere. Per tant, dins d’aquest paraigua s’inclourien les més conegudes com bisexual i pansexual, però també altres menys conegudes com poli i skoliosexual, entre moltes més.

A diferència d’una persona plurisexual, una persona monosexual seria aquella que sent atracció cap a un sol gènere.

No s’ha de confondre monosexual amb el terme monosexisme. El monosexisme és l’estructura de poder que ens discrimina a les persones plurisexuales. És a dir, se’ns dibuixa un món on les relacions es plantegen de forma binària: heterosexual o homosexual respectivament. Sent l’heterosexualitat la orientació més visibilitzada premiada i privilegiada i l’homosexualitat, la pejorativa i marginal. No obstant, tot i haver aquesta jerarquia, tant l’heterosexualitat com l’homosexualitat es donen com a existents. La situació és molt diferent per a les persones que no són monosexuales.

El monosexisme actua de diverses formes. La primera és la invisibilització o no existència. La nostra existència no té cabuda dins d’aquesta estructura, se’ns invisibilitza i se’ns neguen les experiències que s’allunyen de la dualitat hetero / homo. Un exemple molt clar per entendre això és que a mi se m’ha podrà llegir com hetero o com a lesbiana segons sigui llegit el gènere de la persona amb la que estigui en aquest moment (i el meu propi), però mai s’em identificaria d’una altra manera a no ser que ho expressi en veu alta. Aquesta experiència reafirma la idea del binarisme en tant que la mirada monosexista no reconeix l’existència de la plurisexualidad. Això acaba produint una eterna “sortida de l’armari”: constantment hem de definir-nos i justificar-nos per no ser invisibilitzades i qüestionades.

I a part d’això, el monosexisme també actua a través de la imposició de no poder canviar i fluir.

El monosexisme és una estructura social que pressuposa i privilegia el sentir-se atreta per un sol gènere, oprimint a les persones que no entrem dins d’aquest motlle. Aquesta estructura no actua de manera independent a altres estructures de poder, sinó que s’ intersecciona amb el sexisme, el cissexisme o l’homofòbia. Forma part i es retroalimenta del sistema cis / mono heteropatriarcal.

Els imaginaris sexuals estan enormement limitats i es concep la sexualitat com una cosa inamovible, estàtica i pràcticament determinista. La idea generalitzada que naixem amb una sexualitat concreta que mantenim durant tota la vida, no deixa espai per fluir, canviar, o viure “fases” d’una manera que no s’entengui com a simple desviament fins arribar a la nostra “veritable” sexualitat o que no se’ns estigmatitzi amb això tractant-nos de confoses, vicioses i traïdores. Per això des del nostre activisme defensem que no hi ha res dolent en estar confosa o no estar del tot segura respecte a la sexualitat i voler donar pas al dubte o a l’experimentació. No és no tenir les coses “clares” l’arrel del problema i el que ens afecta i oprimeix, sinó tota la violència simbòlica que rebem diàriament per relacionar-nos i expressar-nos d’aquesta manera.

Què entenem per violència simbòlica i en què es tradueix aquesta violència? Hi ha diferents tipus de violència. La que estem més acostumades a llegir o a tractar és la violència directa que s’expressa amb la violència física o verbal o la discriminació més directa. Però a part d’això també hi ha un altre tipus de violència, que és més invisible i més difícil de detectar, d’expressar i visibilitzar, que anomenem simbòlica. Aquesta violència s’expressa a través del llenguatge o través de tècniques com la desvalorització, la ridiculització, la hipersexualització, la humiliació que poden anul·lar i dur a les persones oprimides a patir estats d’ansietat, aïllament, depressió i perjudicar la salut mental en general.

Per transmetre la importància de la violència simbòlica fariem servir la metàfora de l’iceberg, també utilitzada per parlar de la violència de gènere. Així La violència física seria en aquesta analogia la part visible, la part del iceberg que tothom pot veure, però recordem que un gran percentatge d’aquesta massa de gel està sota l’aigua suportant tot el pes i la pressió. Aquesta part submergida és la violència simbòlica, que és suport d’altres tipus de violència i per si mateixa també és devastadora.

La violència simbòlica és la que té més incidència en les persones plurisexuales, i per tant també és la que es dóna més cap a nosaltres en contextos escolars. D’aquest tipus de violència s’alimenta el bullying, una temàtica, que en els últims anys ha ocupat titulars a Catalunya i l’Estat espanyol. Per tant, és rellevant tenir en compte com opera la violència simbòlica i les conseqüències que pot portar a les persones.

Davant de tot això, quin és el paper i lloc que hauria d’ocupar la figura de la professora? No hi ha una guia ni pautes a seguir predeterminades. No creiem en una educació on els docents parlin d’opressions des d’una posició de poder i des d’un privilegi no reconegut ni treballat. Quan parlem d’estructures de poder que ens travessen no podem basar-nos únicament en la teoria i tenir com a estratègia l’informar; hem de assimilar els continguts apresos a través de processos constants i continus d’anàlisi crític amb una mateixa.

El professorat ha d’estar alerta per no repetir dinàmiques de poder i, en cas de repetir-les, necessita poder identificar-les i corregir-les. Les alumnes necessiten de referents positius, però amb això no s’ha de caure en la idea de la professora com a protagonista d’aquestes lluites, el que clarament seria una apropiació. La tasca passa per construir espais segurs on les alumnes puguin empoderar-se en els seus propis termes i des de les seves vivències particulars.

Tenint en compte que el que per a una pot ser empoderador per a una altra no. És important no caure en infantilitzar les qüestions de gènere i sexualitat a les aules. En cap cas s’ha de “treure de l’armari” a algú sense el seu consentiment, sigui en una dinàmica, en una xerrada, taller, a classe o concertant hora amb els pares o la tutora. Creiem que el professorat necessita ser aliat i no tant motoritzar. És més important aprendre a escoltar i preguntar-se per les necessitats de l’alumnat que construir un discurs únicament de cara enfora.

Des Enrenou ens agradaria demanar una l’ampliació de perspectives en la creació de la programació de educació sexual com a assignatura o tallers en instituts, que si bé reconeixem la seva millora, encara es concentren en evitar el contagi de ITS des d’una perspectiva heteronormativa i la prevenció de l’embaràs. Per a la pràctica d’una sexualitat empoderadora és necessari poder parlar de la sexualitat (o la manca de desig sexual) i del seu potencial empoderador i ens interessa remarcar que la manca d’informació i la ignorància mai han creat subjectes empoderts ni ciutadanes crítiques. Fem una crida a la creació d’espais segurs on sigui possible la creació col·lectiva, crítica i autònoma, que entengui de forma àmplia la sexualitat i on es contempli tant la diversitat de les orientacions no monosexuales, com de les pràctiques sexo-afectives no coito -centrades, falo-cèntriques, heteronormatives i monosexistas.

Per no usurpar ni elaborar discurs des de llocs que no són el nostre, i tenint en compte que “allo personal és polític”. Parlem des de les experiències encarnades, i personals reconeixent que les etiquetes són significades i resignificades pels que les utilitzen. Així que no legitimem una sola manera de ser Plurisexual / bisexual / plansexual / polisexual .etc. Finalment m’agradaria acabar aquesta intervenció des d’aquest particular lloc d’enunciació, el que és personal també és polític perquè està embegut de les estructures de poder que hem esmentat anteriorment.

I és que com a persona bisexual no em vaig permetre pensar en mi mateixa com a tal fins molt després de l’institut. Per què? Els meus dubtes sobre la meva orientació sexual es van veure silenciades quan em vaig adonar que no era homosexual. Perquè clar, si no era homosexual era hetero. el identificar-me com bisexual resultava especialment complicat perquè no existia en el meu imaginari. I en el millor dels casos m’hagués situat en terra de ningú, que és com se’ns anuncia des del monosexisme. perquè, malauradament, en tots els meus anys d’escolarització mai es va esmentar la possibilitat que existisin les plurisexualitats. aquesta manca de referents, aquesta manca d’espai on existir i desenvolupar-nos sexualment a la pubertat ens pot marcar, i ens marca. és per això que és tan important ser conscients de com actua el monosexisme i, com docents, no reproduir-lo. Creem espais segurs on les alumnes puguin conèixer-se i reconèixer-se.

Moltes gràcies per la seva atenció.

MANIFEST PER L’ANY PLURISEXTIL D’ENRENOU

Enrenou volíem convertir aquest any en un any de reivindicació de les no monosexualitats, des de tota la seva diversitat. Un any per a mostrar les nostres opressions, el monosexisme, i també les nostres vivències i interseccions. A més, sabent que aquest any és un any de traspàs (també anomenat bisextil) hem volgut anomenar-lo ‘Any Plurisextil‘. I volem, precisament, començar aquesta espècie de campanya anual alternativa (o més aviat composta de campanyes múltiples o pluricampanyes) amb un manifest reivindicatiu que representa el discurs que anirem mostrant durant l’any, juntament amb el hashtag #AnyPlurisextil , on també us animarem a totes les que vulgueu a participar-hi.

MANIFEST PER L’ANY PLURISEXTIL D’ENRENOU

Des d’Enrenou volem reivindicar totes les plurisexualitats (no només la més visible i reconeguda) sense excloure tota la gent que surt de la normativitat. El nostre objectiu és acabar amb el model cis-heteronormatiu i monògam imposat per defecte. Lluitem contra el monosexisme, però no entenem cap lluita sense interseccionalitat. És per això que ens posicionem en contra del sexisme i  l’heterosexisme, el racisme i la xenofòbia, el binarisme, el cissexisme, l’al·losexisme, el capacitisme, el classisme i la gordofòbia entre d’altres sistemes de privilegis imposats. Per tant, pensem que haver de passar pel discurs més normatiu, no només reforça el monosexisme contra el qual lluitem, sinó que dóna suport a tota l’opressió estructural que pateixen les persones que surten de la norma establerta.

La bisexualitat està carregada d’estereotips: Es diu de nosaltres que som promíscues, que estem confoses o som indecises, que estem passant una fase i que som portadores de ITS. Si bé és cert que tots aquests atributs no són inherents a la bisexualitat, també és cert que les persones bisexuals podem ser i estar en l’estat que vulguem. Què passa doncs amb la gent que és bisexual i promiscua, que està confosa, que està indecisa, dins l’armari o que té alguna ITS quan neguem sistemàticament aquests estereotips? Si les invisibilitzem i excloem del nostre activisme només ens estem esforçant per encaixar en un model que tan sols ens accepta si som d’una manera concreta, reproduint valors que oprimeixen, discriminen i generen violència. On queden les altres identitats plurisexuals si deixem que la nostra lluita contra el monosexisme exclogui tot allò que no sigui “bisexualitat normativa”? Estarem invisibilitzant i discriminant, en lloc de lluitar juntes i per totes.

No té sentit negar els estereotips i establir una sola definició de bisexualitat en què totes hem d’encaixar per ser acceptades negant la possibilitat que les persones bisexuals o d’altres identitats plurisexuals complim tots els estereotips que se’ns otorguen. Perquè així reforçaríem tot un sistema que ens obliga a diari a haver d’encaixar, a haver de reproduir una estabilitat marcada per un sistema capitalista, a haver d’avergonyir-nos sobre la nostra sexualitat per viure en una societat sexòfoba i alosexista. Tenim tot el dret a ser el que volguem, però això resulta contraproduent pel sistema: el que no és estàtic no es pot controlar. Qüestionem tot el sistema capitalista a qui li convé que ens limitem a un sol model de relacionar-nos de forma jeràrquica i mercantilista. És aquest mateix sistema que ens vol fer escollir entre les dues identitats monosexuals. Si estem confoses i indecises no ens poden encaixonar, perquè depen de nosaltres definir-nos, i el què és escollit tampoc es pot controlar. Això no agrada a un sistema que es basa totalment en el control de l’individu: Som un perill i, no, no som normals. I és que sovint, l’activisme bisexual més normatiu  es basa en afirmacions que volen transmetre: “Sóc bisexual, existeixo, però sóc normal”, caient sempre en la suposada necessitat de visibilitzar-nos i,  a més, visibilitzar allò que és més acceptable socialment. Fent això, sovint s’obliden de moltes de nosaltres que potser som bisexuals i, no, no som normals. Perquè si normal és ser obligatoriament monògames i encaixar en el sistema monosexista no volem ser normals.

La lluita, a més a més, no ha d’implicar obligar-nos a ser visibles. La nostra lluita consisteix en destruir el monosexisme sense culpabilitzar aquelles persones que no volen o no poden fer-se visibles justament perquè pateixen del propi monosexisme i bifòbia contra la qual lluitem. No en tenim prou quedant-nos amb la visibilitat, el que volem és trencar amb el monosexisme, que és el veritable problema.

Som plurisexuals i algunes no som visibles. Som plurisexuals i algunes complim tots els estereotips que tradicionalment se’ns atribueixen. Els estereotips tenen una connotació negativa per alguna raó, no són arbitraris: qüestionen la idiosincràsia del sistema.

Som plurisexuals i som també rares.

Sóc bisexual i puc estar en una fase, confosa i indecisa.

Sóc bisexual i puc ser promiscua.

Sóc bisexual i puc sentir-me atreta per més de dos generes o només per gèneres no-binaris.

Sóc bisexual i puc ser perseguida per la meva sexualitat.

Puc ser pansexual, puc ser polisexual, puc ser skoliosexual.

Puc no definir-me amb cap etiqueta, però saber que no sóc monosexual.

Puc ser neurodivergent, puc ser de classe treballadora, puc ser trans, puc ser no-binaria, puc ser de l’espectre asexual; puc ser tot el que el capitalisme i la nostra societat rebutja.

Puc polititzar les meves identitats i les meves relacions i puc fer trontollar el sistema estàtic.

No, no som monosexuals i, no, no som normals!

Volem una lluita contra el monosexisme que ens inclogui a totes!


‘Incloure la lluita contra el monosexisme també és lluitar contra el patriarcat i el capitalisme. Teixim entre totes l’aliança de dones, lesbianes, plurisexuals i trans!’

12045407_410480429149070_9160320600994328798_o

‘Incloure la lluita contra el monosexisme també és lluitar contra el patriarcat i el capitalisme.  Teixim entre totes l’aliança de dones, lesbianes, plurisexuals i trans!’

Una de les estructures que actuen dins del patriarcat és el monosexisme i, per tant, la lluita contra el monosexisme és també la lluita contra el patriarcat. Negar que les plurisexualitats puguin ser identitats polítiques és reproduir opressions del patriarcat.

El patriarcat crea una jerarquia entre els dos gèneres binaris (home i dona). Socialment, segons la percepció binarista del sistema patriarcal, les persones plurisexuals diem que sentim atracció cap a homes i dones, tot i que en realitat preferim els homes: les dones bisexuals juguem amb altres dones pel plaer de l’home i per tant som heterosexuals; i els homes bisexuals en realitat són homes gais que no han sortit de l’armari. D’aquesta manera, a més de negar els gèneres no binaris, també neguen les plurisexualitats, ens volen fer encaixar dins del sistema sexista sobre el que se sustenta el capitalisme.

Dins de les plurisexualitats, la bisexualitat és la més visible, i a les persones que ens identifiquem així se’ns acusa de binaristes a causa del prefix “bi”. Però les etiquetes no deixen de ser paraules que es poden resignificar. Són eines, no ens defineixen, som nosaltres que les definim i ens reapropiem d’elles. Les paraules només tenen sentit en un context sociocultural i temporal concret i el seu significat pot anar canviant.

El patriarcat a través del sistema d’orientacions reconeix l’existència de dues opcions binàries (hetero i homo) i a través de l’heterosexisme dibuixa una jerarquia: separa el que consiera bo, l’heterosexualitat, del que considera dolent, l’homosexualitat. Les plurisexualitats qüestionem aquest judici de valor, la nostra existència difumina aquesta barrera.

 

El monosexisme i la monogàmia obligatòria es reforçen mútuament perquè es basen en escollir una sola persona i, per tant, un sol gènere. I és que el  sistema només contempla les identitats inamovibles i hegemòniques. El que no és inamovible és connotat negativament. A les persones pluris se’ns associa amb el vici, la promiscuitat i l’excés, de la mateixa forma que es fa amb les persones no monògames.  El sistema acostuma a llegir el que és diversitat, comunitat, xarxa i no aïllament com a un problema.  

Les persones plurisexuals també som llegides com a persones confoses, indecises, inestables… i representem un problema per al sistema. Vivim en una societat capitalista que ens obliga constantment a haver d’escollir entre opcions entre les que no tenim per què escollir, que ens obliga a reproduir un tipus molt concret d’estabilitat que està al servei de la producció i reproducció, que ens obliga a no dubtar, a no poder canviar i a estar encaixonades en posicions molt concretes de les quals no hauríem de poder sortir. El que és canviant és revolucionari, ja que altera el sistema que necessita una estabilitat per mantenir les seves jerarquies.  

A més a més, les dones plurisexuals ens enfrontem a una doble opressió: per ser pluris i per ser dones. La hipersexualització s’accentua cap a les dones plurisexuals, s’infantilitza les relacions que puguem tenir amb altres persones que no siguin homes cis perquè el patriarcat oprimeix i persegueix totes les relacions de les que no pugui beneficiar-se. Com més s’interecciona la plurisexualitat amb la no-monogàmia, amb més força encara ens ataca el patriarcat perquè ens escapem de les seves eines de control més ferotges. Per tant, lluitar contra aquests atacs és lluitar directament contra el sistema que sustenta el patriarcat.

Les plurisexualitats posen en qüestió el sistema de valors de la societat capitalista i patriarcal en la qual vivim, perquè trenca amb els binarismes i les jerarquies, per tant una lluita que negui la nostra identitat reforça el sistema.

És per tot això que creiem en la importància de la inclusió de la lluita contra el monosexisme en la lluita global contra el patriarcat i el capitalisme. Creiem en la importància de la lluita feminista des de les nostres identitats antimonosexistes. El feminisme també necessita del plurifeminisme, perquè sense ell, la lluita contra el patriarcat i el capitalisme coixeja.

monosexisme i monogàmia (intervenció en la taula rodona de les primeres jornades d’amors plurals)

Intervenció a les primeres jornades d’amors plurals:  http://amorsplurals.cat/

 

Bona tarda a totes. Em dic Natàlia, sóc kuirfeminista i sóc activista bisexual. Sóc membre del col·lectiu Enrenou, on fem activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Abans de començar la meva intervenció m’agradaria explicar què vol dir ‘plurisexual’ i perquè faig servir aquest terme. Plurisexual és un terme paraigües que estem fent servir moltes activistes per a referir-nos a totes aquelles identitats o orientacions on hi ha una atracció afectiva i/o sexual cap a més d’un gènere. La plurisexualitat més coneguda és la bisexualitat, però n’hi ha d’altres com són la polisexualitat, la pansexualitat, etc (no entraré a definir-les totes o a explicar les seves diferències, però si en el debat o després algú en té curiositat jo i altres persones d’Enrenou que són a aquí podem explicar-ho). Sé que per a mi i per a moltes seria molt més fàcil que utilitzés la paraula bisexual perquè és la que la majoria coneix, però si faig això invisibilitzo a una bona i gran part de la meva comunitat, i intentant ser sensible a no fer-ho procuraré utilitzar plurisexual. Tot i així jo m’identifico majoritàriament com a bisexual (a vegades com a polisexual) i per tant quan em refereixi a mi segurament utilitzaré bisexual.

Un altre terme contraposat és el de ‘monosexual’. Monosexuals són les orientacions on hi ha una atracció cap a només un gènere. Monosexualitats són, per exemple, l’heterosexualitat i l’homosexualitat. I, finalment, també faré servir el terme ‘monosexisme’ per a referir-me al sistema o estructura de poder a través de la qual es reprodueix la bifòbia i les discriminacions i opressions a totes aquelles persones plurisexuals o no monosexuals.

Vull fer èmfasi a més que quan parlo de gèneres no només m’estic referint als gèneres binaris, home i dona, sinó també a tots aquells gèneres que no cauen dintre dels binaris. A més, també s’ha de tenir en compte que hi ha persones que no s’identifiquen amb cap gènere, com són les persones agèneres.

He estat pensant una mica com fer aquesta intervenció i què portar en aquesta taula, i la veritat és que hi ha tantes coses que considero importants o que desperten en mi molta inquietud que em va costar decidir per on començar, ja que per a mi la plurisexualitat i la no monogàmia tenen moltes coses en comú. Al final vaig trobar que hi havia dos temes que trobava molt importants i molt interessants i em vaig quedar només amb un d’ells per qüestions de temps i perquè pogués desenvolupar-lo mínimament. El tema que vaig finalment descartar és el de la intersecció, de com vivim les persones plurisexuals la no monogàmia o com vivim les persones no monògames la plurisexualitat. Tot i que és un tema molt important el vaig descartar, però segur que dóna per a noves intervencions o per escriure’n articles. Finalment el tema que vaig decidir tractar és com es relaciona el monosexisme amb la monogàmia, o sigui com les discriminacions i opressions que rebem les persones plurisexuals estan relacionades amb el sistema de monogàmia imposada. El que aniré fent és anar desglossant el monosexisme i a la vegada l’aniré comparant amb la monogàmia.

La plurisexualitat és normalment discriminada de dues formes: a través de la invisibilitat i dels estereotips. La invisibilitat és l’esborrat constant de la nostra existència i de les nostres vivències, emocions i experiències. Així com l’heterosexualitat és l’orientació considerada bona i per defecte, ‘normal’ i sana, i l’homosexualitat és l’orientació considerada una malaltia, discriminable i menyspreable, la bisexualitat o altres plurisexualitats per altra banda és considerada inexistent. Les persones plurisexuals no existim i no estem representades en el vocabulari i la forma d’expressar-nos diàries. Posaré l’exemple així simple que gairebé sempre poso, de quan ens referim a les relacions. Quan parlem de relacions, parlem de relacions heterosexuals o homosexuals segons els gèneres de les persones que formen part de la relació; el sexe també l’anomenem hetero o lèsbic o gai, obviant l’orientació de les persones que hi participen. Si per exemple jo vaig pel carrer de la mà d’una noia diran que la meva relació és lèsbica i automàticament se’m llegirà com a lesbiana, invisibilitzant la possibilitat de que jo sigui bisexual, que és realment com m’identifico. És més, si jo tinc altres relacions amb persones d’altres gèneres en aquell moment no es tindrà en compte, ja que la lectura sempre és monògama.

A més també és bastant comú que quan una persona plurisexual canvia d’una relació amb una persona d’un gènere a una relació amb una persona d’un altre gènere s’acostumi a dir que ha canviat la seva orientació (oh, abans era hetero i ara està amb una noia i és lesbiana!), suposant evidentment que deixo de sentir-me atreta per altres persones o que podria si vulgués tenir altres relacions. Per tant, les nostres relacions es llegeixen a través d’una mirada monosexual (o sigui, heterosexual o homosexual) i a la vegada també monògama. Dues visions que s’alimenten entre sí. Aquí, potser, ja es comença a veure una mica la relació que té el amb la monogàmia, no creieu? Però bé, no tot s’arregla tan fàcilment com trencant amb la monogàmia, perquè si jo ara decidís anar pel carrer de la mà de dues persones de gèneres diferents (així, per veure si s’enteren) segurament no diran ‘oh, mira quina bisexual més cuki’, no. Aleshores el més probable és que em diguin que estic confosa o que encara no he sabut escollir un dels dos gèneres… O entre una de les dues persones? O sigui, que tant les persones plurisexuals com les no monògames bàsicament estem confoses o no sabem escollir. Bàsicament algun dia quan creixem totes haurem d’escollir un sòl gènere i deixar de ser plurisexuals i haurem d’escollir una persona i deixar de ser no monògames i quedar-nos allà per a tota la vida, no sigui que ens descontrolem. Sembla com si les plurisexualitats i la no monogàmia es consideressin estats d’immaduresa relacional.

Això de la confusió i la immaduresa ens connecta amb els estereotips que envolten a la bisexualitat. Com he comentat, a part de la invisibilitat, una altra forma amb la que es discrimina a persones plurisexuals és a través dels estereotips. A les persones bisexuals comunament, quan no se’ns esborra del mapa, se’ns associa amb un conjunt d’estereotips, que són connotacions socialment considerades com negatives: com he comentat, la confusió, però també hi ha d’altres com la inestabilitat, el no saber escollir, no saber el que es vol, la promiscuïtat… però aquests estereotips són una trampa, perquè són connotacions considerades negatives només degut a viure en una societat capitalista i patriarcal. Normalment el problema que ens trobem és que degut a la pressió social i a l’estigma relacionat amb tots aquests estereotips, ja que està mal vist estar confosa, ser inestable o ser promiscua, moltes persones bisexuals es senten amb la necessitat de negar-los dient que les persones plurisexuals no som així, anomentant-los ‘mites’, i dient que les persones bisexuals no som promiscues, no som inestables, no estem confoses, que sabem el que volem, i que evidentment som monògames… discriminant així una part de la nostra comunitat, i exercint violència cap a persones que reprodueixen aquests estereotips i que ja estan prou discriminades pel fet de ser així, invisibilitzant-les dintre de la nostra pròpia comunitat.

Però si ho mirem amb atenció, ja no només l’estereotip de la promiscuïtat, que és bastant obvi d’entendre que té una base patriarcal i sexòfoba en fer-nos creure que en la promiscuïtat hi ha alguna cosa de dolenta, sinó que a més, estar confosa o no saber què vols o no saber escollir, quan vius en una societat que t’obliga a escollir entre dues opcions entre les que no tens perquè escollir és fins i tot un acte revolucionari. Què vol dir ‘saber escollir’? Escollir entre ser hetero o homo? Escollir entre dues relacions que t’agraden? Escollir entre què? Estabilitat? Què vol dir ‘ser estable’? Reproduir el tipus d’estabilitat concreta per a la producció en una societat capitalista, per a la reproducció, per aïllar-me en una unitat familiar? Una estabilitat que m’obliga a ser la mateixa persona des del dia que neixo fins el que mori? A més acceptant ser el que m’han dit que haig de ser el dia que vaig néixer? Vist així, prefereixo estar confosa, ser inestable i no saber el què vull. I si a més l’única opció que em dóna aquest sistema és aïllar-me en una unitat familiar, lluny de les xarxes i les comunitats, prefereixo ser considerada promiscua. Amb tot això no vull dir que les persones plurisexuals siguem innerentment promiscues (de fet dintre de la comunitat plurisexual hi ha persones asexuals o hiposexuals), o inestables o confoses, sinó que l’activisme bisexual que invisibilitza totes aquestes possibilitats en el fons està obligant a una part de la comunitat a adequar-se a unes normes que reprodueixen un munt de discriminacions i opressions i inclús reprodueix bifòbia (ja que marca una línia entre quines són les bones bisexuals, aquelles que són monògames i que decideixen seguir el camí ‘marcat’ per la norma, i quines les males bisexuals), i evidentment monogàmia obligatòria.

No us recorden, a més, tots aquests estereotips als estereotips amb els que s’associa a les persones poliamoroses, o no monògames en general? Jo hi veig realment una relació bastant directa. Promiscues, no saben escollir entre les relacions que tenen, no saben el que volen, estan confoses i per això van ‘provant’… A les persones plurisexuals i a les no monògames se’ns associa amb l’’excés’ i el vici. Dintre del sistema monògam en el que vivim no tenir cap relació és considerat un desastre (hauria de sentir-me trista tot el dia i plorant), tenir-ne una és la perfecció (l’ideal romàntic de la mitja taronja), i tenir-ne més…. para, tenir-ne més és passar-se, on vas? Amb el gènere és el mateix, que no t’atraigui cap gènere és un desastre (mireu les persones asexuals que són considerades persones malaltes o que tenen algun error), que t’atragui un és la perfecció (l’ideal de la mitja taronja però amb els gèneres), i que t’agradi més d’un… stop, no et passis.

Tot això que acabo de comentar és una part de com s’expressa la bifòbia, o sigui les discriminacions i violències simbòliques a les que ens afrontem les persones bisexuals i plurisexuals, i com he explicat també sembla que tingui una relació íntima amb la monogàmia. Aquest sistema d’opressió i discriminació l’anomenem monosexisme. I podríem analitzar quines són les raons per les quals en aquest sistema existeix el monosexisme. Quines són les raons per les quals el monosexisme existeix com a sistema que discrimina i oprimeix a les persones plurisexuals? El monosexisme existeix per a reforçar altres estructures com el sexisme, la transfòbia, l’homofòbia i la monogàmia. Per exemple, reforça el sexisme i la transfòbia i la diferenciació jeràrquica entre els gèneres (tant els imposats com aquells escollits o sentits) ja que la nostra suposada no preferència en el gènere de les persones per les quals ens sentim atretes qüestiona aquestes diferenciacions, imposicions i jerarquies. Per exemple, reforça l’homofòbia, ja que la nostra existència qüestiona aquesta divisió tan clara entre el que és definit com a ‘correcte’, que és l’heterosexualitat, i el que és incorrecte, que és l’homosexualitat, i nosaltres som considerades una cosa que contamina aquesta frontera i barrera (i per tant la posa en qüestió). I, per últim, i aquesta és la que més ve a cuento ara mateix, reforça la monogàmia obligatòria, ja que la nostra suposada promiscuitat, confusió i inestabilitat i la nostra pròpia existència que qüestiona el que és definit com a excés i no excés fa tremolar el sistema monògam imposat. Per tant, reproduir monosexisme és indirectament reproduir sexisme, transfòbia, homofòbia i monogàmia obligatòria.

Hi ha una altra cosa curiosa amb la monosexualitat i la monogàmia. Normalment les monosexualitats són percebudes d’una forma bastant monolítica; per exemple es percep que una persona heterosexual ha de sentir atracció afectiva, romàntica y sexual cap a l’’altre’ gènere, i l’homosexualitat cap al mateix. O sigui, s’ha de sentir totes les atraccions (sexual, afectiva y romàntica) cap a un sol gènere. Dintre de les plurisexualitats una cosa que passa molt és la pluralitat i multiplicitat en la diversitat en l’atracció afectiva i la sexual, fins arribar al punt de poder diferenciar-la. Per exemple, la possibilitat de que jo em senti atreta sexualment cap a dos gèneres i afectivament només cap a un. També contemplant la possibilitat de que potser no em senti atreta sexualment cap a ningun (ser asexual) però afectivament o romànticament cap a tots, o al revés, sentir-me atreta sexualment cap a tots i ser una persona arromàntica. Per altra banda, passa una cosa molt semblant amb la monogàmia i la no monogàmia. Normalment la monogàmia és un paradigma en les relacions on es creu que tens una parella, que és una persona per la que has de sentir una atracció sexual, afectiva i romàntica. Si una d’aquestes falla, aleshores tota la relació falla. I la relació que hi has de tenir ha de ser compartint tots aquests factors. La no monogàmia, contemplada com una cosa múltiple, pot contemplar una diversitat i multiplicitat de relacions, des de la més afectiva i romàntica sense sexe, a la més sexual sense tenir un vincle afectiu important, passant per relacions platòniques amb totes les combinacions possibles, etc. Pot passar que una persona no monògama tingui vàries relacions i cap d’elles sexual, o al revés. Això em recorda molt a la plurisexualitat i a la seva innerent multiplicitat.

Només volia per acabar poder concloure que vist aquesta relació que tenen tan el monosexisme com la monogàmia, per a mi, les comunitats plurisexuals i les no monògames tenen una íntima connexió. Com hem vist tenim moltes coses en comú, ja no només perquè compartim persones (és, obvi, sinó no estaria jo aquí), sinó també perquè a més tenim un rerefons comú interessant i important, que és el que he exposat. Per això crec que les nostres comunitats haurien de ser sensibles les unes amb els altres i poder teixir xarxa i aliances, i així, a més, poder d’una vegada trencar l’estigma que arrosseguem dintre de l’activisme bisexual més mainstream i normatiu que ens fa sempre sortir al carrer per dir ‘hola, sóc bisexual, sóc monògama i sóc normal’. Per això estic molt contenta d’estar aquí avui amb totes vosaltres, de tenir l’oportunitat de teixir aquesta aliança i per això també us estic molt agraïda d’haver-me convidat. Gràcies per haver-me pogut donar l’oportunitat de compartir tot això i a més, poder dir alt i clar ‘hola, sóc bisexual, no sóc monògama i no sóc normal’.

Aquest any fem més enrenou que mai!- Es comença a preparar el 28J

Cada cop queda menys pel dia de l’alliberament i la comissió unitària ja s’ha començat a reunir per organitzar els actes pel 28 de juny! Estem assistint a les reunions per preparar-ho.
A més a més aquest any el tema seran les plurisexualitats i, per tant, la implicació d’Enrenou serà rellevant per elaborar el discurs i donar veu a la lluita contra el monosexisme.

Aquest any fem més enrenou que mai!

Taula rodona 23s 2015 – Natàlia Climent (wuwei)

Bona tarda a totes. Em dic Natàlia, sóc activista bisexual i formo part del col·lectiu d’Enrenou, un grup d’activisme bisexual i d’altres identitats plurisexuals. Per les persones que no coneguin el terme plurisexual, és un terme que utilitzem per a referir-nos a totes aquelles orientacions sexuals (o afectives) on ens sentim atretes per més d’un gènere. El que m’agradaria poder portar a aquesta taula és exposar quina és la necessitat de fer un activisme bisexual, i per tant partir de la pregunta ‘Per què faig/fem activisme bisexual?’. Per aquesta raó i partint d’aquesta pregunta, intentaré explicar quines són les problemàtiques específiques amb les que ens trobem les persones plurisexuals i bisexuals i a partir d’aquí entendre el per què de la necessitat d’aquest activisme.

La norma social, com moltes sabem, és l’heterosexualitat. Totes les persones som heterosexuals, fins que algú ens treu de l’armari o nosaltres mateixes ho fem. Només les persones que ens enfrontem amb discriminacions o violència d’algun tipus hem de sortir de l’armari, perquè sinó, no ens faria falta sortir de cap lloc que representi un amagatall.

Es sol creure que quan una persona no és heterosexual, per defecte és homosexual (lesbiana o gai). L’heterosexualitat es contempla com el que és ‘correcte’ i ‘bo’, mentre que l’homosexualitat és considerada dolenta, un error, discriminable, menyspreable i a eradicar. Tot i això, considerar-se dolenta i desviada ( i per tant de patir de violència i discriminació), es considera com existent. I cap altre opció és habitualment considerada.

Dintre d’aquest marc, les persones plurisexuals no existim. La major part del vocabulari diari no ens contempla, i no representa el que sentim o amb el que ens identifiquem. Posem l’exemple de tenir una parella. Heu tingut alguna vegada una relació bisexual? O heu vist una parella i heu dit ‘oh, una parella bisexual’? O heu trobat un lloc d’ambient bisexual? Gairebé sempre es parla de relacions hetero o homosexuals, o lèsbiques, o bé de parelles hetero o parelles gai, sempre agafant com a referent al gènere de les persones de la relació. Si vaig pel carrer de la mà amb una noia anomenaran la meva relació com a lèsbica i automàticament a mi se’m dirà que sóc lesbiana, invisibilitzant d’aquesta manera la possibilitat de que jo no sigui lesbiana, sinó bisexual, que és precisament com m’identifico.

Les persones bisexuals hem d’estar constantment sortint de l’armari, inclús amb les persones amb les que tenim relacions de parella o sexeafectives, amb tota la violència que això representa.

Les discriminacions que sovint patim parteixen d’aquest supòsit constant de que no existim. Però i què passa quan es parla de nosaltres? Les poques vegades que es parla de nosaltres, o les coses amb les que ens enfrontem quan diem que som bisexuals, és donar-nos de morros amb els estereotips amb els que se’ns relaciona; ja que no es parla mai de nosaltres, però quan es parla és per assignar-nos connotacions socialment negatives, com per exemple, que som promiscues, que estem confoses, indecises, que no sabem el que volem, que som inestables… Una assignació que és una trampa. Una trampa perquè en el fons ser promiscua, ser inestable, ser indecisa, estar confosa, només són negatives pel fet d’estar en una societat patriarcal i capitalista.

Per por a sentir-nos rebutjades, les persones bisexuals ens sentim amb la pressió de negar que som això, que complim aquests estereotips, discriminant així a persones de la nostra comunitat que són promiscues, inestables, confoses, indecises.. (i que ja estan discriminades pel simple fet d’estar així, sumant-nos a aquesta violència). Jo durant anys vaig estar fent un esforç constant per a negar-los, per por al rebuig social, fins que em vaig adonar de la violència que, no només estava exercint cap a una part de la comunitat bisexual, sinó fins i tot a mi mateixa, obligant-me a ser una cosa que no era o que no volia ser. Com per exemple, el fet de no ser monògama, o el fet de poder estar confosa, o de no saber escollir… Com no vaig a estar confosa i indecisa si visc en un sistema patriarcal i capitalista competitiu que m’obliga a escollir entre dues opcions entre les que no tinc perquè escollir, o que m’obliga a escollir entre dues relacions entre les que no tinc perquè escollir, o que m’obliga a tenir un tipus d’estabilitat molt concreta que només està al servei productiu i reproductiu, o aïllada en una unitat familiar, o que m’obliga a no poder canviar, i haver de ser una mateixa cosa des de que neixo fins que moro (amb la trampa de que un cop neixo se m’assigna el que haig de ser sense que jo ho pugui escollir)?

Doncs bé, aquest marc de la negació de la nostra existència juntament amb l’assignació d’estereotips fan que les discriminacions que patim les persones bisexuals siguin diferents al tipus de discriminació més directa, o de violència més física o verbal; és un tipus de violència més aviat simbòlica. És un tipus de violència poc visible, palpable, però que repercuteix a la llarga en les nostres vides i que té conseqüències. Com, posaré alguns exemples:

  • Problemes de salut mental, com depressions o ansietat, i intents de suïcidi, pel fet de sentir no encaixar, o la pressió constant de definir-nos d’una manera com no ens sentim

  • Ser més vulnerable a violències sexuals, especialment les dones bisexuals pel fet de ser hipersexualitzades

  • Pèrdua de parelles o relacions sexeafectives, degut a la falta de confiança en els pactes als que arribem amb elles (supòsits de que les enganyarem, les deixarem)

  • Pèrdua de llocs de treball, ja que sovint se’ns veu com a persones amb les que no es poc confiar i poc estables, i per tant poc responsables

  • Pèrdua del suport familiar

Entre d’altres. Això també, com passa amb tot tipus de discriminacions, pot acabar afectant al nivell econòmic i a la classe social (si, posem el cas, que perds el suport familiar, d’amistats, perds la feina, i pateixes d’una salut mental més pobre, tens tots els números de patir més problemes econòmics).

Evidentment, totes aquestes problemàtiques són molt difícils de plasmar i de mostrar, ja que és molt més fàcil comptabilitzar la violència física o verbal directa, però no quan ens trobem que moltes persones no volen tenir relacions amb nosaltres perquè som bisexuals, o que se’ns exclou o es desconfia de nosaltres quan denunciem una violació. Aquest tipus de violència simbòlica normalment es pot veure i mostrar a través d’estudis i investigacions específiques, que malauradament no existeixen a Catalunya ni a l’Estat Espanyol, i que de moment només se n’han fet al Regne Unit, EEUU i Canadà.

Tot això exposat és el que anomenem bifòbia i, de forma més estesa com a estructura social de poder, monosexisme. És per tots aquests motius que existeix una necessitat de fer un activisme específic que tingui en compte, no tant la discriminació que puguem patir quan tenim una relació amb una persona del mateix gènere que nosaltres, sinó de la discriminació que patim pel fet de ser bisexuals i sentir atracció cap a més d’un gènere.

A més, i ja per acabar la intervenció, en la nostra lluita també es suma la lluita contra el patriarcat, el sexisme, la transfòbia i l’homofòbia, etc, per dos motiu principals. El primer motiu és perquè en la nostra comunitat també hi ha persones trans, també som dones, també patim homofòbia, i per tant, la lluita contra el patriarcat, el sexisme, la transfòbia i l’homofòbia, igual que altres opressions, també són les nostres lluites. I a més, com a segon motiu, creiem que el monosexisme és una estructura que reforça les altres estructures, reforça el sexisme, reforça el cissexisme, reforça l’heterosexisme, i reforça l’heteropatriarcat en general, i per tant, lluitar contra el monosexisme és indirectament lluitar contra totes aquestes altres estructures. És per això, que per a nosaltres és important l’aliança, tant amb els col·lectius LGBT com amb els feministes.