Manifest d’Enrenou per al dia contra la bifòbia i el monosexisme 2017

Les persones plurisexuals estem abocades socialment a la invisibilitat i volem trencar amb el silenci que se’ns ha imposat. Estem fartes de la negació de les nostres vivències, diferenciades de les de la monosexualitat, que provoquen a la vegada un menyspreu cap a les nostres relacions. Estem fartes de la negació de les nostres opressions. Estem fartes de ser explotades en múltiples lluites, on es defineix externament quina ha de ser la nostra agenda política a través d’invencions sobre què és el que ens afecta. Estem fartes de que se’ns imposi sempre un paper secundari, deixant-nos a l’espera de que algun dia la nostra lluita serà reconeguda. Estem fartes de que des de les monosexualitats s’apropiïn  dels nostres espais, de  que ens assimilin i de  que ens obliguin a assimilar-nos per a, finalment, mai sentir-nos representades; també de l’apropiació i de l’esborrat (tant històric com actual) que es fa dels discursos, recursos i dels nostres referents. El monosexisme, utilitzant totes aquestes eines, intenta impedir la nostra revolta múltiple i plural.

 

Diem PROU! Diem prou a que no es reconegui el privilegi monosexual. Diem prou a l’assimilació a la que estem sotmeses i a la normativització que ens obliga a justificar-nos constantment i negar estereotips imposats socialment, perquè això és caure en una trampa: sí, estem confoses, no sabem el que volem, som indecises, inestables, vicioses i promiscues. Sí, som traïdores i infidels al sistema, perquè no volem acceptar totes les vostres normes que atorguen privilegis, que homogenitzen i neguen tota la pluralitat, les diferències i els canvis. Estem confoses, perquè vivim en una societat patriarcal i capitalista que ens obliga a haver d’escollir entre opcions entre les quals no volem escollir. Som inestables perquè no acceptem una estaticitat falsa i imposada amb l’objectiu de controlar-nos per a que siguem més productives. Som promiscues perquè qüestionem el que s’ha definit com a excés per la monogàmia obligatòria que ens imposa una única forma de construir relacions, com la família nuclear, que ens aïlla de les comunitats, de les xarxes de suport i dels vincles horitzontals. Som infeccioses perquè desafiem la puresa imposada i contaminem i desdibuixem la barrera jeràrquicament imposada entre el binari monosexual, i perquè d’aquesta manera l’heterosexualitat segueixi podent mantenir la seva posició de poder. Som perilloses perquè amb la nostra forma de construir relacions podem dinamitar moltes de les estructures que ens venen imposades. Estem desorientades perquè rebutgem l’orientació com a eina que reforça l’assignació binària de gènere i els seus rols imposats.

 

És per tot això que ens reapropiem dels nostres espais. Nosaltres, les promíscues, les traïdores, les confuses, les inestables, les indecises, les que no sabem el que volem, les perilloses, les infeccioses, les persones plurisexuals ens alcem!

 

SÍ, SÓC PLURISEXUAL I INFIDEL AL SISTEMA PATRIARCAL!

 

Barcelona, Setembre del 2017  

enrenou1

Anuncis

23 de setembre: Jornada contra la bifòbia i el monosexisme

Cartell23SambAdressa.png

El 23 de setembre és el dia internacional de la visibilitat bisexual o, com a Enrenou ens agrada anomenar, el dia de lluita contra el monosexisme.

El monosexisme és l’estructura de poder que oprimeix i discrimina a totes aquelles que ens sentim atretes cap a més d’un gènere, totes aquelles orientacions plurisexuals com la bisexualitat, la pansexualitat, la polisexualitat, entre d’altres.

Enrenou et convidem a participar a un taller sobre monosexisme a les sèries de TV que farem a la Cinètika el mateix dia 23 de Setembre a les 18h. Posteriorment a la nit (22h) llegirem el nostre manifest a la Mertxe! Us hi esperem a totes!

Lloc del taller: La Cinètika, c/ Fabra i Puig, 32, Barcelona

La indecisió contra l’estatisme del sistema

Seguim  amb l’avançament del plurifanzine que estem preparant. De manera bisetmanal publicarem petits fragments d’algunes de les peces que apareixeran publicació. Avui aquest text de kai: La indecisió contra l’estatisme del sistema.

 

 

Un dels estereotips associats a la plurisexualitat és la indecisió.

Ens ensenyen que només hi ha dues opcions: ser heterosexual o ser homosexual. El monosexisme ens fa creure que identificar-se amb qualsevol altra etiqueta és transitori i, per tant, totes les orientacions sexuals que se surtin d’aquest binomi es consideren inexistents. Totes les persones que no s’identifiquen amb una de les dues etiquetes monosexuals es perceben com indecises, perquè es creu que acabaran per decidir-se per alguna de les dues orientacions que sí que existeixen i són veritables i definitives.

També ens fan triar entre ser homes o dones, entre tenir una parella monògama o estar soltere etc. Entre seguir el camí correcte o l’incorrecte, en definitiva. No es plantegen alternatives a això i no és aleatori que sigui així. El sistema ens obliga a l’estabilitat absoluta, per poder classificar, controlar i oprimir sistemàticament de forma més eficaç a la població que pot suposar un risc per al funcionament del sistema.

Les persones plurisexuals poden trigar més a adonar-se que ho són, perquè per defecte es creuen heterosexuals. Si no som hetero, la societat diu que hem de ser homosexuals. És més difícil identificar que som plurisexuals quan no hi és dins de l’imaginari que puguem ser-ho. Per això, és comú que per defecte creguem ser heteros durant més temps. Un cop hem arribat a la conclusió que no som heterosexuals, la societat ens indueix a pensar que hem de ser homosexuals obligatòriament. S’espera que triem una orientació monosexual, la nostra orientació real, que es convertirà en definitiva i que no pot mutar en cap moment.

Una persona plurisexual, per tant, és percebuda com una persona en estat de dubte, que encara ha de triar un “bàndol”: el bo o el dolent. Des de la mirada monosexista no pot existir una cosa que eludeixi les dues opcions que ofereix el sistema. Una de les opcions, l’heterosexualitat, és l’opció recompensada que el sistema accepta i promou per al seu propi benefici. La heteronorma reprodueix els rols de gènere, promou la família nuclear i la monogàmia, la qual cosa beneficia al capitalisme i al patriarcat, per així sustentar un sistema que necessita individus als quals oprimir per permetre que els que estan al poder segueixin podent dominar.

L’altra opció és l’homosexualitat, que està penalitzada, perseguida i condemnada perquè posa en dubte la heteronorma i amb ella patriarcat amb els seus rols de gènere i la família nuclear, per exemple.

Quan es té una categoria “bona” ​​i una “dolenta” es pot dividir la societat segons aquests paràmetres. Així, és més fàcil controlar i fins i tot assimilar en el sistema a la societat que “escull el mal camí”. Es classifica ràpidament als individus que se surten de la norma i es carrega contra ells per desestabilitzar la uniformitat del sistema. El sistema necessita la uniformitat de la població per controlar-la i generar-li necessitats, per així forçar-la a participar d’un sistema que beneficia a molt poques. Es penalitza a la gent que escull el “mal camí” i així queda molt clar quin camí cal prendre per tenir una vida “feliç”, segons el poder, és clar. Aquest camí inclou reproduir tots els valors de la normativitat i amb ells servir al sistema capitalista i patriarcal.

Però la gent plurisexual no està en aquesta idea maniqueista. Per això hi ha un esforç per invisibilitzar l’existència de les plurisexualitats, perquè posen en dubte i fan trontollar l’estabilitat de la moral del sistema de poder. Si una persona no és classificable segons el que és “bo” i el que és “dolent” no pot existir, perquè llavors aquestes categories perden força, es debiliten. Si hi ha persones que són percebudes com a volubles i inclassificables i, per tant, poc fiables és perquè el sistema està construït en una dualitat polaritzada absurda. Les plurisexuals som enteses com a persones inestables, immadures, traïdores, infidels i indecises perquè el fet de sentir atracció per més d’un gènere trenca amb la idea monosexista que el “normal” és sentir atracció per un dels dos gèneres binaris. La nostra forma de relacionar-nos ens fa esmunyedissos per a un sistema que necessita veritats absolutes per construir tot un imaginari i una jerarquia prou estable perquè perpetuï les estrucutres de poder. El sistema, per això, determina que encara no sabem si som de les “dolentes” o de les “bones”, perquè validar la nostra existència significaria posar en dubte l’estabilitat d’un imaginari construït per simplificar la sexualitat i el gènere de manera que serveixi al capitalisme i al patriarcat. Només així es pot mantenir en el poder als que estan en ell. Si es dilueix el dualisme de gènere i d’orientació sexual, el sistema trontolla. No té unes úniques “dolentes” a les que atacar. Segons això, la mirada monosexista necessita classificar-nos en un dels dos pols per a poder oprimir-nos degudament o assimilar-nos per al seu profit sense que quedi en evidència que és absurd intentar dividir la societat entre l’orientació sexual bona i la dolenta. En resum, des del patriarcat s’espera que decidim. I que a més decidim ser heterosexuals, monògames i cis, entre altres.

Per això, la indecisió és vista com a negativa, perquè impedeix classificar l’individu i jutjar segons la decisió que ha pres. El sistema necessita aquest judici de valors per a perpetuar la seva existència. Una societat sense jerarquies, és a dir, sense persones més privilegiades i enteses com més valides que altres, no pot ser capitalista i patriarcal. Per això, el sistema sempre voldrà reforçar l’imaginari jeràrquic i dual que imposa. Si no, s’estaria autodestruint.

D’altra banda, el monosexisme també es reprodueix des d’activismes i col·lectius LGTBI +, perquè es reprodueix aquesta idea monosexista que el no ser monosexual és falta de decisió i maduresa o compromís. Això s’interpreta com negatiu per “jugar a dues bandes”, per jutjar-nos com menys revolucionaries, perquè senten que ens trobem entre dos fronts oberts, que vivim entre dos mons aïllats entre si ( que estem en el no-res, vamos) i que no estem compromeses amb la lluita, quan és evident que també som oprimides i rebutjades pel sistema.

No té res de dolent no saber quina és la teva orientació sexual o el teu gènere. No té res de dolent que la teva orientació sexual o el teu gènere canviï amb el temps. No té res de dolent que mai trobis una etiqueta amb la qual et sentis còmode.

No hem de saber sempre què volem i qui som. Ens han fet creure que dubtar, no tenir les coses clares, és negatiu, quan en realitat és una posició des de la qual plantejar-se i qüestionar-se tot.

També pots tenir molt clar que ets bisexual o pansexual o polisexual i que es mantingui així tota la teva vida, però també pot canviar i això no fa que la teva orientació sigui menys vàlida. També pot canviar la sexualitat de les persones monosexuales. Al cap i a la fi, el dubte no és exclusiu de les persones plurisexuals. La indecisió, el dubte i el canvi no tenen res de negatiu.

El sistema ens diu que no podem canviar, que cal seguir un camí estable i serà jutjat com a correcte o incorrecte. Quan canviem d’opinió i decidim reapropiar-nos d’aquesta inestabilitat estem desafiant un sistema que se sosté sobre valors inamovibles.

Sí, sóc indecise, dubto, no sé el que vull i estic en constant qüestionament, m’equivocaré, canviaré d’opinió perquè és així com viu i des d’on lluito: La indecisió, el dubte com a arma contra l’estatisme del sistema.

Vinyetes plurisexuals

Seguim  amb l’avançament del plurifanzine que estem preparant. De manera bisetmanal publicarem petits fragments d’algunes de les peces que apareixeran publicació. Avui aquestes vinyetes de la Carolina:

 

WhatsApp Image 2017-08-06 at 11.56.31.jpeg

(Descripció de l’imatge: Una persona sent interrogada. “Está acusada de fraude. Tenemos endendido que sus últimas relaciones han sido con personas del mismo género”)

WhatsApp Image 2017-08-06 at 11.56.19.jpeg

(Descripció de l’imatge: Una persona que presenta un programa de temes sobrenaturals diu: “Bienvenidos a la nave del misterio. Hoy: Plurisexualidad. ¿Verdad? ¿Mito? ¿Aliens? ¿O experimento de la CIA?”)

de-construïm juntes les tanques

Seguim  amb l’avançament del plurifanzine que estem preparant. De manera bisetmanal publicarem petits fragments d’algunes de les peces que apareixeran publicació. Avui aquest text de wuwei: de-construïm juntes les tanques.

 

murs, fronteres, límits que no puc escollir. un reconeixement que no surt de mi. hi és. no es poden negar les barreres que posen altres. s’ha de reconèixer i visibilitzar l’estructura que les sustenta. ‘salta tanques’, em diuen. i jo no faig més que preguntar-me per què merdes posen tanques enmig de llocs com el meu cos, el meu cor, les meves pors, les meves idees, ideologies, o les meves paraules. em divideixen, en dos.

no sóc dues, però tampoc sóc ‘una’. sóc múltiple. sóc confusió. sóc difracció. i sempre em torno a ajuntar: filla híbrida de molts mons (dos de visibles, molts altres sense nom). mescla, barreja del sud i del nord: nord-est, sud-oest, o més aviat entremig, allà on cap línia existeix. pols inventats per mercaders, burgesos, nobles i estructures colonials, que pretenen conquerir la meva veu per treure-me-la, per dominar-la, per esborrar-la, per partir-la en dos.

imperialisme de símbols que fluctuen. no puc estar, no puc esdevenir, no puc canviar, no puc dubtar, no puc ser el que no haig de ser, no puc embrutar(-me). no puc somniar. per aquest motiu decideixo no dormir, i escapar-me durant la nit per de-construir totes juntes les tanques que ens han obligat a creure que nosaltres mateixes hem escollit.

La Radicalidad fuera del binomio

Seguim  amb l’avançament del plurifanzine que estem preparant. De manera bisetmanal publicarem petits fragments d’algunes de les peces que apareixeran publicació. Avui aquest text de Lycan: La Radicalidad fuera del binomio.

 

Identidades y estructuras se construyen mutuamente, y con ellas los discursos y el contraargumentario. Todo nace de lo mismo. Afianzan un juego de encaje en el que ni 1 ni 0 pueden existir sin el otro. Porque no hay “nada” si no hay un “todo”, aunque estos sean meramente icónicos. Tampoco hay hombres sin mujeres. O homos sin heteros. O bien sin un mal.

 

El mundo de los binarios no es olvidadizo. Olvida a conciencia. Para mantener esta estabilidad y coherencia que da sentido, no solo al binario, sino al conjunto del sistema. Si algo es lógico, parece aceptable. Si nos perjudica, hay que hacerle frente. Pero si algo se escapa de la lógica de nuestro discurso, hay que acabar con ello, pues no hemos aprendido a contraargumentar fuera de esta coherencia. Nuestro discurso es válido porque es coherente con el sistema y la estructura, no porque sea revisable. Por eso es reconocido.

 

Hablo del borrado constante, de la negación y la ridiculización. Del miedo a “estar” más allá de lo establecido. De ser novedad, leyenda, fluidez o efímero. De ser aquello que contradiga al binomio y que pone en peligro su estabilidad.

 

La radicalidad no puede estar en un polo. Las polaridades se dan sentido mutuamente a través de la relación por la que han sido construidas. Radicalidad es cuestionar el dolor punzante que sentimos cuando se nos “recuerda”. Y el recuerdo es percatarse del borrado, de aquello que obviamos (“necesáriamente”, dicen) en nuestro posicionamiento, discurso y lógica.

 

Los no-sujetos, somos chaosecuencias políticas, y somos radicales. Nos llamarán invenciones, asociales, vestigios, seres que vagamos en el aislamiento por no querer formar parte de unas estructuras que nos limitan. Su estrategia será arrastrarnos a un tablero de uno contra uno  para tomar partido. Su violencia, un simbolismo excluyente lleno de espacios vacíos que resaltan el contraste, paradigma de su existencia.

 

Y nos reafirmaremos en ese espacio. El fondo negro entre las estrellas de la era en que quemamos el firmamento, dejando solo las más brillantes. La ambigüedad, la indefinición, la confusión, el poder ser sensible a las relaciones, historias y trayectorias; frente al inmovilismo de los cuerpos celestes.

 

Poema de temática plurisexual: Polífonía

Des d’avui comencem a compartir al nostre blog un avançament del plurifanzine que estem preparant. De manera bisetmanal publicarem petits fragments d’algunes de les peces que apareixeran publicació. El primer text que compartim és aquest poema de Kai Guerrero de temàtica plurisexual.

Desde hoy empezamos a compartir en nuestro blog un adelanto del plurifanzine que estamos preparando. De manera bisemanal publicaremos pequeños fragmentos de algunas de las piezas que aparecerán publicación. El primer texto que compartimos es este poema de Kai Guerrero de temática plurisexual.

Polifonía

Oigo ecos
de gritos que cantan:
hoy estamos todas.
Pero en ese todas 
no estoy yo.
Que mis redes no son lucha
– murmuran –
que mi voz es un silbido que solo se oye en otoño
que mi dolor no sangra

que mi nombre queda en el olvido

como si yo estuviera partida en dos
y amenazara sus frentes.
traidora, espíritu de débil convicción.

como si no estuviéramos bajo el mismo yugo

Escuchad:
estoy entera
estoy toda yo
y es en un infinito caos,
solamente donde se me entiende.
Sí estoy partida
partida en caminos posibles e incalculables
que tomo o destruyo o quemo o ignoro o creo.
estoy entera, estoy toda
rompo con dualismos y polos opuestos
rompo rompo rompo con discursos antiguos, convenientes (¿pero para quién?)
no me impongas
tú,
que de un codazo me apartas
tú,
que dices que mi sufrimiento es lo que lleva el viento en su seno
más allá de tus fronteras
que no te afecta, que no lo ves, que apenas lo sientes algunas mañanas.
no me impongas silencio y olvido
sobre todo tú
que te arrancas cada día la mordaza a gritos.
¿somos todas, dicen?
todas a no ser que [,,,]
todas pero […]
todas si […]

todas menos –

menos nosotras
porque nosotras amenazamos la estabilidad, también la vuestra.Somos cambio incontrolable,
nosotras volátiles,
somos desorientación,
nosotras tambaleo,
somos indecisión,
somos mil opciones y no escoger ninguna, escogerlas todas
y salirse de la carretera también.
somos ella él elle
somos todes.
y no cabemos en vuestras tallas, en vuestros pronombres, no cabemos en vuestra mirada unidireccional.
y es que parece que no queréis mirarnos a los ojos
quizás porque nosotres miramos en todas las direcciones.
y me llega un murmullo
que dice somos les que no se deciden, les que fluyen y no siempre permanecen, les que están y no son: también oprimides, silenciades.
somos confusión y voces que se contradicen, a veces vacíes de palabras monolíticas a veces llenas de duda.
Pero recordad nuestro nombre, porque hoy también cantamos.

Acte conjunt amb la Crida LGBTI i Manifest d’Enrenou

WhatsApp Image 2016-09-20 at 16.54.57.jpeg

 

Avui som a 23 de setembre, dia internacional de la bisexualitat. Dia per BI­sibilitzar­nos i visibilitzar les estructures que ens oprimeixen i ens atrevessen.

Però, qui som nosaltres?

Ens identifiquem de manera col∙lectiva com a plurisexuals, és a dir, persones que podem sentir atracció sexual i/o afectiva per més d’un gènere, no necessàriament al mateix temps, ni de la mateixa manera, ni amb la mateixa intensitat. Nosaltres som aquelles que quedem fora de l’imaginari binarista d’una sexualitat que només pot ser hetero o homosexual; Som les que utilitzem altres etiquetes poc conegudes i invisibilitzades fins i tot dins del propi col∙lectiu LGBTI+; Som pansexuals, polisexuals, fluides; Som també les que no volem etiquetar­-nos, les que dubtem, les que estem confoses.

Nosaltres, que ens vam perdre l’entrega de carnets de subjectes polítics, ens BI­sibilitzem. Ens visibilitzem fent perceptible la manera com se’ns discrimina, fent­-nos formar part d’un rebuig social justificat com a necessari per a la construcció d’altres identitats. Som allò del què no es parla, en molts moments invisibles i prescindibles. Desentendre’s de nosaltres i prescindir­-ne en les lluites, no només reforça la idea d’identitats i orientacions estàtiques, sinó que afiança la por a tot allò que desdibuixa o qüestiona les estructures, com ara el monosexisme.

 

I què és el monosexisme?

És l’estructura social que ens oprimeix a les persones plurisexuals, és el sistema que només reconeix i dóna com a existent el fet de ser hetero o homosexual, tot mantenint una jerarquia entre aquestes dues (en la qual l’heterosexualitat esdevé clarament privilegiada envers l’homosexualitat). A través del monosexisme es reprodueix la bifòbia i les discriminacions i opressions a totes aquelles persones plurisexuals.

En els imaginaris globals nosaltres no existim, ens han esborrat i silenciat, no som una opció quan es parla d’orientacions. Massa sovint se’ns associa a una etiqueta a la que no pertanyem, i al presentar­nos com a plurisexuals es qüestiona la nostra identitat i les nostres opressions. I no n’hi ha prou en una vegada, constantment hem d’estar sortint de l’armari, fins i tot amb les nostres relacions sexo­afectives. Moltes vegades se’ns exclou de les lluites al veure’ns com a traïdores. Quan es parla de nosaltres sens associa amb termes socialment negatius: som llegides com persones promíscues, infeccioses, indecises, immadures…

Però el problema no és que siguem promíscues, indecises, immadures o traïdores sinó el motiu pel qual se’ns atribueixen aquestes característiques i el fet que es faci de forma pejorativa. Tot el que fluctua, canvia i no se sotmet a la norma, és difícil de controlar dins una estructura arcaica. És per això se’ns ataca amb prejudicis socialment negatius, però només reflexa la inconveniència que suposem per al sistema, ja que la nostra mera existència posa en qüestió els valors d’aquest.

El fet de no encaixar, la pressió constant per definir­nos d’una manera que no ens sentim i, en definitiva, tota la violència simbòlica que rebem ens afecta, sobretot a la salut mental. Moltes de nosaltres lluitem contra l’ansietat, la depressió, el trastorn límit de la personalitat, intents de suïcidi, etc. Per això que les que estem avui aquí no oblidem a aquelles que no poden sortir al carrer, a les que estan ingressades, a les que viuen més aïllades lluny de les ciutats; les que no poden o no volen visibilitzar­se; les que ja no estan entre nosaltres.

 

El monosexisme no actua sol

El monosexisme s’alimenta del patriarcat i del capitalisme. És per això que no concebem una lluita contra el monosexisme sense ser feministes i anticapitalistes. A les dones bisexuals la societat patriarcal ens hipersexualitza, cosifica i infantilitza; la nostra sexualitat es considera una joguina per al plaer i l’imaginari masculí. Això vol dir que només el fet d’expressar la nostra identitat en veu alta (sigui en espai d’oci, a la feina, o en la intimitat) esdevé un factor de risc a l’hora de rebre tot tipus de agressions sexuals. Massa sovint s’ignora el nostre consentiment i se’ns nega el fet de gaudir de la sexualitat des del nostre propi plaer.

Les persones plurisexuals representem un perill dins d’una societat capitalista que ens obliga constantment a haver d’escollir entre opcions entre les que no tenim per què escollir, que ens obliga a no poder canviar ni dubtar. Per això ens reapropiem dels estereotips, perquè no entenem una plurisexualitat sense pluralitat i diversitat de vivències referents a les nostres orientacions i desorientacions. Reivindiquem també el dret a fer­nos nostres les etiquetes i poder reinterpretar­les, fent­les més obertes, reformables i pensades, perquè no, com a quelcom no estable. No ens deixem normalitzar: no som ni volem ser “normals”!

Promíscues, traïdores, confoses i infeccioses; No ens agenollem davant les vostres normes!

Enrenou a la manifestació per l’alliberament LGBTIQA+

IMG-20160704-WA0005.jpg
La nostra pancarta per la manifestació: LA NOSTRA FASE, LA NOSTRA INDECISIÓ

Aquest passat 2 de juliol Enrenou vam estar presents a la manifestació organitzada per la Comissió unitària 28J. El tema d’aquest any eren les plurisexualitats sota el lema: Les plurisexualitats trenquen binarismes. Entre pera i poma, escullo macedònia.

WhatsApp-Image-20160704 (1)
Pancarta principal i darrera nosaltres fent Enrenou

 

WhatsApp-Image-20160704
Enrenou durant la manifestació

Enrenou vam participar amb la nostra pròpia pancarta: La nostra fase, la nostra indecisió. També es van cantar lemes com:

“Promiscues, traïdores, confoses i infeccioses, no ens agenollem davant les vostres normes.”

“L’estabilitat també és transitòria, no bloquegeu la nostra trajectòria.”

“Métete la brújula por donde te quepa, desorientadas esta es nuestra meta.”

Finalment amb Joves Trans vam llegir el manifest a Plaça Sant Jaume.

Més tard vam fer barra a la festa de plaça Universitat fins entrada la matinada

IMG-20160702-WA0002.jpg
Desde les 9 del matí començant a organitzar

 

WhatsApp-Image-20160703
Fins les 4 de la matinada va acabar el dia per nosaltres.